Königreich des weiten Wegs

Du hast sie gekannt. Sie war still, hat Gebirge verschluckt
mit dem Blick. Wie Wasserlilien im Dunkeln dich streifen,
sich in Portale verwandeln zu Ängsten, hat sie dich berührt.
Wie ein Punkt, ein gesprochenes Wort, gehört sie zu dir.

Wissen ist nutzlos, Richtung formlos. Strecke, Dauer
bestimmen die Form. Das Alter der Erde ist klein. Sie sagte,
die Zählung beginnt mit dem ersten Gesang einer Kröte.
Bewegung verdankt ihren Namen dem Weg. Noch vor Gott,

verkündet ein Schnitt die Geburten, hast du gelernt.
Du hältst deinen Kopf unter Wasser. In deinem Gesicht
liest ein Fisch die Brechung des Lichts und schwimmt fort.
Im Fisch ist ein Zimmer, das du nie verlässt. Eine Tür

in das Reich, das sich öffnet wie Blättchen dem Frühling.
Es ist kalt. Sie umkreist deinen Kopf als Trabant.
Kehrt im Kreisen zum Anfang zurück, ins Gestrüpp
zu dem Bau der aus Grüßen besteht. Bis sie geht.

Um zu wandern durch Tal, zu durchstreifen die Luft,
diesem Duft hinterher auf dem Rücken der Vögel, der dich
so betört. Sie zieht aus mit verschlossener Lunge, offenem
Mund auf der Suche nach Holz für ein Nest. Weil sie fliegt,

ist sie schwer. Dieser fremde Moment, wenn du wach wirst
im Traum als ein Strich und der Traum dir gehorcht,
eine Inschrift sich fügt in das Bild ihrer offenen Hand,
sich erschöpft in der Frage – Wo warst du bei deiner Geburt?

© Yevgeniy Breyger
Audioproduktion: Haus für Poesie, 2019

El regne del camí ral

A ella, tu la coneixies. Era quieta, es menjava les muntanyes

amb la mirada. Talment els lliris d’aigua en la foscor,

talment els portals convertits en pors, ella t’ha tocat.

Com un punt, com una paraula dita, ella et pertany.


El saber no serveix, la direcció és imprecisa. La trajectòria, 

la durada defineixen la forma. L’edat de la Terra és recent. Ella

va dir que cal comptar des del primer rauc d’un gripau.

Caminar ve de camí. També davant Déu,


un tall anuncia el naixement, tu ho saps, això.

Aguantes el cap sota l’aigua. En el teu rostre,

un peix llegeix la descomposició de la llum i se’n va.

Dins el peix hi ha una cambra, de la qual mai no en surts. Una porta


cap al regne, que s’obre com una fulla amb la primavera.

Fa fred. Ella circula al voltant del teu cap com dins 

d’un Trabant. Retorna a l’inici, s’enreda a la bardissa, fins 

a la construcció feta de salutacions. Llavors, ella se’n va.


Per caminar a través de la vall, per acaronar l’aire,

aquest aroma a l’esquena dels ocells que et corprèn.

Ella es llança, amb els pulmons tancats i la boca

oberta, a buscar branquillons pel niu. Com que pot volar,


ella pesa. Aquest instant estrany, quan et despertes dins

el somni com un esborrany i el somni et pertany,

una inscripció s’introdueix al dibuix de la mà oberta d’ella,

i s’esgota en la pregunta —On eres, en el moment de néixer?

Traducció de Simona Škrabec