Julie Wark 

Übersetzer:in

Despulla’m,
dibuixa les meves formes de dona.
Embolica’m,
amaga’m amb robes de colors,
amb daurats generosos.
Fes de mi el millor paisatge.
Deixa’m fer-te creure que dormo
perquè em puguis despertar.
A mi, que sóc de veritat,
rodeja’m de somnis,
vesteix-me amb els meus cabells,
amb lluentons de passió estètica i descarada.
Vernissa’m de desig,
sent la meva pell només mirant-me.
Mira’m,
que em deixo;
com en un quadre de Gustav Klimt.

Els matisos entre les nostres existències són tan semblants
que preguntem tots el mateix en veu alta,
i després, silenci.

No se sent res en aquests silencis callats,
i preocupats per repetir la pregunta
ens oblidem de la resposta
creient que no són perfumades les flors que busquen papallones.
No hi ha flors equivocades.
Que la pregunta sigui important
té a veure amb la dimensió de la necessitat
no amb la de la resposta,
i la resposta respondrà a la necessitat, no pas a la pregunta.
De tot el cel jo només en veig una part,
compto el temps com nits i dies, els diferencio per un canvi de to,
i el cel que hi ha al darrera ni tan sols és blau.
De què li serviria a la flor que la llum que mostra els seus colors
no contragués les pupil·les?
No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida ;
i no pregunten,
però no s’acaben les flors.

Si per la veritat que hi ha al darrera deixés de veure les cares,
sabria d’ànimes, però no tindria amics.
La veritat, sense haver tingut preguntes, serien uns ulls inútils,
una esperança que, curiosa pel sentit de l’espera,
m’hauria estat fent perdre el temps,
seria la salivera pel groc sense haver passat mai per la fruita.
Ser, abans d’arribar-hi, a allà on em dirigeixo
em trauria el gust a vida
i em deixaria sense la part certa de la veritat.

Veritat, si no ets de veritat,
què més em fa que no siguis succedani,
si els meus carrers són escoles de la teva intenció,
veure’ls només com decorats
m’allunyaria de tu una vida més.
On podria agafar-me quan la imaginació no pogués respondre
a les necessitats de la meva condició humana?,
veuria a la mateixa distància aparadors i gossos
i m’enfonsaria si sentís que peso més que el cartró.
Què esdevindria jo més que el drama d’una bogeria
dins d’un cos en un espai sense terra ni sostre!
No et puc saber, perquè no t’he de saber.
Es buscaran respostes intocables perquè se t’atansin;
és una conclusió humana i, en canvi,
tot el que és humà ens sembla poc.

Seria estrany, Veritat,
que no ens calguessin mecanismes de defensa propis,
que s’haguessin tingut en compte les pors de tots
menys les nostres,
seria estrany un peix mort fora de l’aigua amb les brànquies noves;
per un peix seria estrany.
Des del cel, la seva perspectiva d’ell, és la d’un peix sec,
un peix amb brànquies, sense aigua;
un home amb esperança que creu veure contestades les preguntes
de les quals encara té por.

He aclucat els ulls amb aquell parpelleig del nen que no voldria dormir i ja somia

Sóc al centre d’una habitació tancada, asseguda a una cadira, derrotada pel cansament que produeixen les veus que surten alhora d’uns altaveus, quatre, un a cada cantó de les parets que formen un rectangle. En un dels altaveus Heidegger mussita els seus comentaris sobre l’essència de la poesia, la veu se li empasta però recita molt bé els versos de Hölderlin i una vegada més recordo, recordo, recordo. L’altre altaveu treu una mescla de sons que no em permeten aïllar les paraules, sembla una mescla de francès i argentí, alguna cosa sobre l’intercanvi impossible. El tercer altaveu deixa anar les notícies del dia, sempre les mateixes notícies, tot el dia; i el quart, fa fregidina, és l’altaveu del guardià que guarda avui, i posa en marxa els altaveus. Estic tancada, no puc sortir. Però m’escapo allà

aquest mar del mateix color que el mar amable-blau de Tarragona, una claror de calma i des de lluny el desfici per arribar a la platja i nedar i nedar fins a tocar la punta del Miracle.

Admiro sense queixes
els dimecres prop dels dijous,
la restauració del mite
en una dutxa com de platja quilomètrica i la Gran mamma,
motivació de gitanos,
una música forçada al vent com d’una sola guitarra.

La conversa és pura mitologia,
déus que són anarquistes
que mengen bé
i no parlen massa. Déus que ploren quan els mires,
quan fas diana. La forquilla
anellada al dit i per expressa diligència d’amor
que es clava justa en una fondària d’aigua.

Morts són els vespres, si lluny.
Quan no, un cos que sura d’entre els mercats del món
i per curiositat salvatge.

A la manera de dir de les bruixes
és prioritària la traducció dels cossos.

I amb el temps
surten tots els números.
El quinze que fa de dos, 
l’u que fa de dos, el catorze i sense que s’entengui.

Bado el recorregut estricte
que marquen les vetes de les teves mans,
i repeteixo trossos que es relliguen
quan inventes coincidència.

Treus màgia. Una ball de titelles, mussols i soldats
que apunten a la porta
i disparen.

Poetry is treason
                                                Because it is truth.
                                                        Derek Wakcott

Un vers no és una treva.
Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,
o es cargola en un deler de vidre
que les paraules no saben contenir,
però no és una treva.

En eixe joc tot s’aposta sencer,
fins l’esperança,
i valen igualment
el vers que no has escrit
i aquest que ara creus teu,
perquè, a la fi, l’únic balanç és pèrdua.

Almenys això ho tenen en comú
la vida i el poema.
Es juga per no-res
en canvi de no-res
a tota ultrança.
I no hi ha cap respir
ni tan sols a saber-ho, mentrestant.

No ho oblides:
aquest vers no és cap treva tampoc.
Escriu-lo, doncs, així.
I encara que ells ignoren
les regles i l’aspresa
del joc de les paraules i el silenci,
procura no fer trampes
i deixa’l acabar en la ruïna.

El que importa és que els talls, els faça nets.

Al darrer món de Tomis,
cobert de terra estranya,
en una tomba ignota
 que el vent salí colpeja,
potser visquis encara
en el record d'antigues,
enamorades dones
i et cantin vells poetes
com jo mateix que, líric,
madur, pausat, els versos
i plany dolgut, romànic,
la nostra vida incerta.
El temps, que tot ho esfondra,
solida el teu prestigi
i fa el teu nom de mestre
per sempre inesborrable.
Però ja clàssic, mite,
amant d'amor, ni el sexe
perdura i és inútil,
llorer marcit, la fama.
Tots som llavor d'oblit.
El celistre que corca
quaderns, carpetes, llibres,
ho amara tot de sal.
Ser feliç és un plagi,
escriure un deure amarg.
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d'una pàgina.
Naufragam en gargots.
A l'Olimp, pura ossera
de castanyers i núvols
que el càlid sol grec besa,
els déus també s'han mort.
Tot és fum i no hi queda
ja res etern, Ovidi.

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d'aromes de roser imperial
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d'oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa

he conegut Puixkin assegut i de nit
quasi mort de dolor davant la seva taula
considerant la mort i la presó a Sibèria
dels seus amics tan fràgils com ell mateix

l'he conegut quan la veu el portava
sense remei sobre cap esperança
i només la puput el distreia
a la vista dels bosc que somiava lliure

l'he conegut quan creia que coneixia bé
aquell altre que va morir com ell
un dia qualsevol del 37 ara farà dos segles
i m'agrada pensar que respiraven junts

a cada extrem d'Europa
suportaven la desgràcia del geperut

Amagaré el meu llibre,
i la dissort de no tenir
més que la vida per haver escrit.
Perquè ho volia... Tot.

Si la veu pogués sortir a les fotografies
com hi surt l’ombra o la tendresa –tot i ser
realitats més vulnerables–, sentiria
un cop més el meu pare explicant-me que, abans
de collir una pedra, cal fer-la rodolar
amb el peu o amb una branca per espantar
els escorpins que s’hi amaguen com punxes seques.
Mai no vaig preocupar-me’n. Perquè tenir sis
anys era senzill, senzill com morir-se. En tots
dos casos, no hi havia més secret que l’aire:
respirar-lo o no respirar-lo, com si l’ànima
fos plena de diminuts alvèols que s’obren
i es tanquen. El primer escorpí que vaig veure
va ser al llibre de ciències naturals,
atrapat per sempre entre les pinces severes
del temps. De vegades, però, els llibres no expliquen
tota la veritat, com si no la sabessin
o l’haguessin oblidat camí de la impremta.
Aràcnid que té el cos dividit en abdomen
i cefalotòrax. Res no hi deia del sol
ardent a la llengua, de la por, de l’espiga
travessada al coll. Jo no sabia llavors
que les paraules són immensos icebergs
que oculten sota les aigües glaçades molt
més del que mostren. Com la paraula escorpí.
I ara, mentre el telèfon sona insistentment
–un crit agut de matinada–, mentre em llevo,
encenc el llum, acosto la mà al seu cos blanc
de plàstic que brilla com una pedra al sol,
mentre el despenjo, i dic sí?, i algú em diu que ets mort,
jo només penso en els escorpins, en allò
que volies dir-me quan repeties fes
rodar les pedres, sisplau, fes rodar les pedres.

De aquí no se va nadie.
                                LEON FELIPE

No ens mourem d’aquí –tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arrruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molts pesants segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.

Keinen verderben zu lassen, auch nicht sich selber.
                                    BERTOLT BRECHT

No són tan difícils els nostres bonyeguts frontals
ni és tan difícil aconhortar un gos, enc que sigui tinyós.
Drets i callats ens escridassam fútilment, deprecatoris:
fugin els paranys de tants anys
dels nostres caminals de mal averany!
(Però els paranys no fugen sols.)
Glatim per un món sense basarda,
de l’altre ja en tenim els cadufs plens!
(Però empipar-se no basta.)

Molts de camins eren cursos d’aigua. L’home escrutava els equinoccis,
escrutava laberints, i, a llocs sagrats, salvava la memòria dels morts.
Tot era rar i bell: la violència dels abismes, les ombres escarlates, la
flaire de morduix del pleniluni, el bleixar de dos cossos, que ocultava la
selva. Tot era rar i bell. Del seu poder anímic sobre el sílex, sobre els
secrets de les pedres calcàries, l’home en va fer les eines, cavernes, les
adipositats i els ritmes de les venus; en va fer un costum com de tenir
dues mans. Després, aixecà sales hipòstiles, interpretà els auguris, va
establir calendaris. L’home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va
sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. Invocà el vent, la
claror súbita, malva-rosa d’un àngel, traçà el primer gargot.

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

LA inèrcia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes,
per exemple, l’aire conserva l’escalfor del teu cos durant una
estona, així com la sorra guarda tota la nit la tebior trista del sol.
Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves
mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per
acariciar, només la carcanada del record descomponent-se al buit
de l’escala. Quan marxes, deixes enrere un tu invisible adherit a
les coses més petites: potser un cabell a la coixinera, una mirada
que s’ha entortolligat amb els tirants del desig, una crosteta de
saliva a les comissures del sofà, una molècula de tendresa al plat
de la dutxa. No és difícil trobar-te: l’amor em fa de lupa.

L’engany del giny on campa l’artifici
pot ser considerable –i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l’arada.

La mort s’atura sobre meu;
no m’esparvera, cau més aviat
dins l’àmbit de la nosa.
I s’escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.

He sortit a perfumar el meu cos
de qui m’espera. M’he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Sóc una diana
que corre cap al dard,
aigua de blaurajola de piscina
cap al nedador que ha saltat del trampolí.

Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Les hores són espesses i alhora s’esvaneixen
en rogles invisibles, com l’aigua dins de l’aigua.
Per tu és la nit una carícia immòbil:
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l’atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si sóc digne de l’amor
que m’ofereixes i ni tan sols m’inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d’oberta mar tranquilla i m’hi capbusse
i en faig grans glops fins que l’alè i la sang
com l’aigua dins de l’aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.

On les cases es desballesten, on les parets tenen pintades la ràbia
la nineta és entre les runes
una excel·lència dins d’un planeta.
Descabellada o amb clenxa,
és al·lucinada voluntat que ha fet diana.

L’esquena
és la veïna que passa,
la casa custodiada per les màquines i el gos
i la llum que transita la intermitència.
Cara a l’altre
les parets són corbes que es tanquen com esfera
i s'hermetitzen en un sol cos.

L’u es desprèn del temps,
el minut és també un segle,
i el luxe del que tens quan gargoteges
és talent.

T’he escrit a la façana
jungle amb lletres arrodonides.
-Si marxo, ja no és llum
i els cotxes emboteixen
fetges encara no prou.

Em lligava la campaneta a l’alçada dels prestatges
atapeïts amb protagonistes
de joguina, repeteixo, joguines.
Les regalo.  

La saturació és un luxe de viatge,
de vol, que és la por.

Passa que l’oasi és estar-hi.

Tutto che mi resta è già perduto.
                                   Quasimodo

Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'íntim pou dels anys un vers d'enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare

La tarda s'enamora d'aquell lloc. Parl d'un pati
amb gàbies d'ocell i dibuixos amb guix,
que eren de sols i grans navilis a la vela.
Com una oració, els diumenges, amb suc
de llimona, la mare m'enllustrava els cabells.
Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.
Pels carrers veien créixer l'abril sense geranis.
Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.
Les penes de l'infern formen part del paisatge
i de la dialèctica més pura d'aquells dies.
Encara, en evocar-los, el novembre convoca
un neguit de filferros i d'ornaments litúrgics.
Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.
Els esbarts d’estornells em recorden els cels
al•legòrics del Bosch i el tema literari
de la caducitat de la vida i dels somnis.
Em recorden les trenes llargues del primer amor,
les roses que es podrien a tombes dels vençuts
i la meva infantesa d’arlequins i metralla.

A Salvador Espriu

Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,

no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci,
decents com una pedra o un animal.

Salvatge i alhora empresonada, la paraula
és molt més perillosa.
Com una noia encisadora
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil.

No hem de pretendre dictar la veritat,
donar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.

De la trona davallem per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.

No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada.

Les cartes que t'escriuen els amics; el blanc d'ou
de la lluna, acampat tantes estones rera
la cortineta amb àngels de la biblioteca;
els balustres on vénen a aparellar-se, en ebris
encontres, els coloms; les figures de moro
ardents, des d'on udolen els tons laics i escarlates
de la llum del crepuscle: la bellesa transcorre
amb tu cap a les calmes de l'ésser, cap al sol
casual que han de veure passar les ploracossos,
com un roig camafeu, sobre el teu epitafi.

Cada vespre torno a llegir totes les cartes
que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les
—¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?—.
Existeixen molts passats dins el passat, moltes
memòries que es ramifiquen com petits
capil·lars del temps. També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.
Mortes abans de néixer, no per això deixen
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
paraules. Només els va faltar l’aigua freda
del baptisme i algú que sabés creure en elles.

Un altre hivern no t'ha vençut l'absència.
La posta tornarà i és com si fossis
encara la cansada silueta
que es deixa posseir per un somrís
a l'hora de besar-se, aquella mà
que encén l'espelma del rebost i malda
per treure'n les ampolles o cireres
sagnants o l’escomesa del terrible
dolç de la confitura.
Vivim mentre qualcú roman als porxos
indemnes que bastírem
un dia, enfront del temps; i l'alba nostra
és el present que som a dins uns ulls
lleials en caure el vespre.

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.
Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

L'amor és conversar amb els déus
a l'ombrós paradís de móres i pomeres
on els barrancs et porten
les humides olors d'antigues llunes
–degotadís airet de branques molles–
sense pols ni petjades
fora del temps, fora del temps.

In andern Räumen schlug die lustigen Gezelte das Licht auf.
                                                                                          Novalis

Al davant, lluny, s’estenen sis edificis junts
de quatre plantes, amb àmplies finestres repartides
a intervals regulars al llarg del mur,
blanc i continu, que tanca l’horitzó
a més de mitja alçada i deixa entreveure a penes
les siluetes difuses de blocs més elevats
al fons, contra el cel clos i les llargues dreceres
desertes que el limiten. Les finestres amb llum
semblen un ordre d’ulls esparsos i remots,
i forcen a pensar en vides separades,
paret rere paret, en gent que para taula,
segueix els noticiaris o parla per telèfon,
aliena al fred i la foscor pertot,
probablement cansada.
Ombres imaginades dins de cercles de llum massa distants.
Enfora, els fanals dels carrers no illuminen ningú.
L’espai és el palau d’uns déus que no l’habiten,
poblat per rengles d’arbres en simetria de soques
obertes cap amunt en un garbuix de rames
que s’estiren i ordeixen delirants teranyines
per a enxampar l’àgil ocell del vent.
A dalt, els albs espectres de les gavines
xisclen imprecacions que no seran ateses,
com ànimes o taques que s’envolen perquè les oblidem.
Guspires que crepiten fora d’un temps suspès.
El silenci, llavors, s’estén com un sudari, opac i dens,
entre núvols metàllics, i no travessa els vidres.
El fred ho aquieta tot, els malalts dormen
i la mateixa angoixa té una compacitat difuminada,
mirada endins,
mentre la nit s’imposa, en la ciutat immòbil.

Després d'agenollar-me devotament com feia
Fra Angelico, abans de pintar el cel serè
de l'antiga Florència, no he trobat la bellesa.
Ni l'he trobada en l'ordre noble dels temples grecs
o en les extenses platges de la literatura.
Per sempre inassolible, ha esdevingut distància
a qualque tornaveu; i tenen fred els pètals
rosats dels ametlers quan escric el seu nom.

Llueve sobre mi infancia
Octavio Paz

I
Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s'omplien de contes i mites
El vent sencelistrava al cor ple de bondat

II
Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l'illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l'Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil