Estelle Henry-Bossonney 
Übersetzer:in

auf Lyrikline: 5 Gedichte übersetzt

aus: katalanisch nach: englisch

Original

Übersetzung

Post Escriptum

katalanisch | Antoni Vidal Ferrando

Hem profanat el temps i ens ha colpit
de sobte aquest desfici de saber-ho.
Amb lentitud i amb el desassossec
dels gossos dels llaüts, les nits de boira,
transcorren els instants on ara som.
Hem profanat el temps i l’escarment
serà una singladura irreversible
a l’estupor d’esdevenir-ne ostatges.
T’evoc, des de l’absurd, com qui demana
Imperiosament el benefici
D’un ull de sol, el frec d’una gardènia.

© Antoni Vidal Ferrando
aus: Cartes a Lady Hamilton
Columna, 1990
Audio production: Institut Ramon Llull

Post Scriptum

englisch

We have profaned time, and being aware of it
We suddenly felt ill-at-ease.
In slow motion and with the restlessness
of huskies on foggy nights,
the instants in which we are now pass by.
We have profaned time and our punishment
will be an irreversible race
towards the amazement of becoming its hostages.
I call to you, from the absurd, as someone who asks
imperiously for the benefit
of a place in the sun, the light touch of a gardenia.

Translated by Estelle Henry-Bossonney

Poeta for the hell of it

katalanisch | Bartomeu Fiol

Poeta for the hell of it, mai més ben dit
–clar i català: poeta per a emprenyar–,
poeta per l’esquerpa glòria de la veritat
més que per l’esclat de cap beutat,
per a provar de treure un sí del no,
com prestidigitador sense prestigi
que gosa voler fer copada –stark mad!
tot fent sortir la positivitat, cara alta,
d’un capell copalta,
de verrim porfidiós i ala ratada.

Tot plegat –not that it matters–, entre porgueres
–segons la dolça companya sospitosa sempre
de provenir de la vorera d’enfront–,
si és que és, quan és, no és gaire més
que una concreta eficàcia de llenguatge
–sempre relativa, és clar, per descomptat–
que potser ens compensa, qualque curta estona,
de les marrades i marrades nostrades,
tot graponejant aferralls
quan interiorment ja rebenta la sang
i tot alè s’estronca.

© Bartomeu Fiol
aus: Contribució de bàrbars
Editorial Guaret, 1980
Audio production: Institut Ramon Llull

Poet for the hell of it

englisch

Poet for the hell of it, never so well said
–clear and Catalan: poet to disturb–,
poet for the surly delight of truth
more than for the gloss of whatever beauty,
so as to turn no into yes
as an obscure conjurer
who claims to arouse the public –stark mad!–
by pulling positivity, out of the top of his head,
from a top hat,
starched with fifth and with a fraying brim.

In short –not that it matters–, in a cloud of chaff
–which, according to the sweet companion,
must come from the opposite pavement–,
if it is what it is, when it is, it is hardly any more
than a concrete efficiency of language
–always relative, of course, it goes without saying–
which may compensate, briefly at least,
for the detours and our own detours,
while fiddling with a pot holder
as inside, our blood seethes
and we are short of breath.

Translated by Estelle Henry-Bossonney

Poesia és una mena de mecànica...

katalanisch | Bartomeu Fiol

Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes.

T.S. Eliot, East Coker

Poesia és una mena de mecànica
de mots, de drings, de sons,
barreig del silenci
i a la vegada
una dansa de mites portant pites,
mots i mites donant-se la mà
com en un sagrament molt convenient.

Peus que s’alcen, peus que es baixen,
en un combat a mort contra el renou,
com a pilotes
en fred o en calent
que han de rebotre exactament
no com el cap de ball voldria
sinó com la música, més exacta, vol.

Original i gens, sense voler posar-se cap ploma al capell,
damunt el fang o damunt tot de pols,
damunt la cendra d’ossets innombrables
encara amb esma per a cruixir fort,
amb bon temps o amb mal temps,
en temps cruel o en temps fidel.

Com per a matrimoniar amb encert
cal, tanmateix, una mica de pau,
de lleure d’au, d’encert de daus,
un poc de sal i un raig d’art,
per a ballar-la bé, aquesta dansa,
comptant els passos i amidant el gest,
un i una, la femella i el mascle,
reproductors en consorci, xorcs per separat.

La resta és conxorxa.
El riure, si és plural
ni el mar ni el freu no el faran seu.

© Bartomeu Fiol
aus: Camp Rodó
Editorial Moll, 1973
Audio production: Institut Ramon Llull

Poetry is a sort of Mechanics...

englisch

Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes.

T.S. Eliot, East Coker

Poetry is a sort of mechanics
of words, echoes, songs,
blend of silence
and at the same time
a pithy dance of myths,
words and myths hand in hand
as for a very suitable sacrament.

Feet up, feet down,
in a deadly fight against bustle,
like balls which,
whether in the cold or in the heat,
must rebound precisely
not as the master of the ball wishes
but with the greater rigour imposed by music.

Original and hardly, without wanting to put a feather in his cap,
over the mud or over dust traps,
over the ashes of innumerable knucklebones
still full of the urge to crack loudly,
be the weather good or bad,
be the weather cruel or faithful.

As for a happy marriage
a little peace and
leisure time are needed, as well as a bit of luck at dice,
a pinch of salt and a sprinkle of art,
to dance this dance well,
counting the steps, measuring the gesture,
the one and the other are requested: female and male,
reproducers when together, sterile if separate.

The rest is but intrigue.
Neither the sea nor the strait will be able
to make laughter theirs, if plural.

Translated by Estelle Henry-Bossonney

El vent s’ha endut la sentor i el soroll

katalanisch | Antoni Marí

El vent s’ha endut la sentor i el soroll
del mar, adreçant-se cap al cel.
S’ha endut els colors de la nit
i l’estesa de sol que omplia la mirada.
S’ha emportat la destral de la llum
que obria les ferides a la mar.
Ha arrabassat les sagetes marines
i ha recobert les herbes de calfreds.

Aquí no hi ha lloc per a nosaltres.

© Antoni Marí
aus: El desert
Edicions 62,, 1997
Audio production: Institut Ramon Llull

The wind has swept the flagrance and the sounds

englisch

The wind has swept the flagrance and the sounds
of the sea, and has headed towards the sky.
It has taken on the colours of night
and the expanse of sun which filled the eye.
It has taken away the axe of light
which opened the wounds of the sea.
It has plucked out the sea’s arrows
and covered the grass with quivers.

Here, there is no room for us.

Translated by Estelle Henry-Bossonney

Ara que ve la fosca tens els membres pesants

katalanisch | Antoni Marí

Ara que ve la fosca tens els membres pesants
i el rostre immòbil i els moviments del cos
com els d’un vell navili
de curs calmós i obscura carrera
—els velams amollats enmig dels quatre vents,
navire glissant sur les gouffres amers.
Sents totes les veus, que no són les de sempre
que no vénen del mar, tampoc vénen de l’aire,
                        que s’escolen
entre els arreus oblidats i la memòria.
Llunyanies, so de càntics.
¿Són les veus a la serra, als pinars,
als carrers de la ciutat, als boscos?
Entrellaçats t’arriben els seus sons.
Xiuxiuegen les veus als intricats jardins.
Es perden pels camins, al costat dels torrents,
als tombants més ombrius i a les places més clares.
A les dàrsenes dels ports
i entre el foc incansable dels estels.
No és res. Només el temps que passa, penses.
L’oblit. El jardí enterrat sota la cambra.
Un mirall enterbolit per la grossor dels dies,
per l’espai incomptable que has anat recorrent
des de la teva infància, des de la teva mort.
Però és l’atzar. Sempre és l’atzar
el qui, quan vol, pot omplir les cambres buides
i reconstruir les runes de la vella arquitectura.
Llavors sabràs que no és el temps, que no és l’oblit
tampoc, ni la dalla esmolada, ni la son.
Que ets tu el que passes, no és el temps.
I que no has oblidat res,
i ets tot tu record i imminència i proximitat,
i res t’és estrany i no hi coneixes distància.
I és que tot és un present infinit, i el temps
només roman als calendaris.
Que tota aquesta pesantor ho és de la membrança
i l’oblit és també una mena de memòria.
I és que aquest cos teu, de tant de temps tan fràgil,
que sols al llatzaret sembla trobar repòs,
que es cansa de la brega i cerca la quietud,
que té com a rival la ment que no descansa,
res no pot copsar sinó l’empait vigorós
—la llançada flagrant del va ajornament—
la rebel empenta que naufraga als abismes,
als somnis, als capvespres lilosos
i al mig de les ciutats.
Et serà propícia la nit pel teu volgut repòs?
Ni l’immòbil silenci gosarà copsar les veus,
ni les imatges, ni tampoc l’espai
que fa tant de temps que cerques.
                        Espai
que ha anat minvant amb el teu creixement:
com l’esclova de la nou que feia de barca
i el cel fosc de la cambra tal com un firmament;
la taula, un altiplà; la nit
un pou de fosca.
El grop de l’alzina tot fent de bergantí.
El calçat de l’hivern una muntanya altíssima,
un gegant d’ulls furients, també
                   una talaia.
Que lluny era la cuina.
Que llarg el passadís.
Que plens de meravelles les capses i els robers,
les butxaques i els llibres!
No el gosarà calmar, la nit, l’espai
que fa tant de temps que cerques.
A la ment tots els sols i la lluna i el marbre,
l’horitzó i la carena al carrer del costat;
els camins plens de llum, de dreceres i salzes,
i les veus més perfectes van dient el teu nom.
I el meu nom és l’estel que tots els vespres torna,
que fa del seu camí la cançó de la nit,
el himnes del migdia, la glossa del foscant.
Que cada anyada torna i a la tardor se’n va.
Però és a la ment que esdevé la tornada
perquè el cos és cansat de la mar i del vent,
és cansat dels carrers, de la pluja i de l’aire,
és cansat de l’empait i només vol repòs:
tot el pit enfonsat, els genolls com un nus,
les cames i els peus estibats per l’anar.
I les mans que són mortes sobre el coixí de pedra,
els festons i les randes com l’arena del mar,
com la sorra la sang i com la pedra viva.
                        Com salobre l’alè.
Com els ulls dels atlants
la mirada abatuda, la mirada enllà,
més enllà de la vista,
més enllà de l’ardent estimball de la vida,
més enllà de la mort més incerta i del vent.
¿Coneixes el país del llimoner en flor,
on lluu entre el verd fullatge el fruit daurat,
i un lleuger aire en el cel blau alena,
i on hi creixen la murtra i els llorers?
El coneixes, digue’m? el coneixes?
Confluència dels rius i de les aigües,
de l’espill que reflecteix el moviment
dels noms i de les coses. De les xifres,
les figures, i el lloc del teu desig,
sota el son, on totes les aigües conflueixen.
On tots els afanys són un únic afany,
i totes les memòries, una sola i única memòria.
Un sol i únic defalliment i un sol desig.

© Antoni Marí
aus: El preludi
Edicions 62,, 2000
Audio production: Institut Ramon Llull

Now that dusk is falling you limbs are heavy

englisch

Now that dusk is falling you limbs are heavy
and your face motionless, the movements of your body
are like those of an old ship
with a quiet motion and an obscure journey
—her sails unfurled to the four winds,
navire glissant sur les gouffres amers.
You hear all the voices, which are not those of always
which do not come from the sea, nor from the air,
                           which mingle
among the forgotten tackle and memory.
Remote places, sound of hymns.
Are they the voices of the mountains, of pinewoods,
of town streets, of forests?
Their intertwined sounds reach you.
Voices whisper in the entangled gardens.
They fade away along the paths, beside torrents,
in the shadiest bends and on the clearest squares.
In the inner harbours
and amidst the tireless glow of the stars.
It is nothing. Only time passing, you think.
Oblivion. The garden hidden under the bedroom.
A mirror blurred by the depth of days,
by the infinite space which you have covered
since your childhood, since your death.
But such is fate. It is always fate
which, at will, fills the empty rooms
and restores the ruins of old architecture.
Then you will know that your time has not come yet, that it is not oblivion
either, nor the sharp scythe, nor sleep.
That is you that is going by, not time.
And that you have forgotten nothing,
that you are everything, recollection, imminence and closeness,
and nothing is alien to you and you discern no distance.
Because all is infinitly present, and time
can only be found in calendars.
That all this weight is the burden of recollection
and oblivion is also a form of memory.
And it is that this present body of yours, for so long so fragile,
which seems to find rest in the lazaret only,
and which, tired of struggling, seeks peace,
whose adversary is the restless mind,
cannot seize anything but the relentless pursuit
—the blatant throw of the vain adjournment—
the rebel impetus which sinks into the abyss,
in dreams, in lilac dusks
and amidst cities.
Will night be propitious to the rest for which you yearn?
Neither will the still silence dare to catch the voices,
nor the images, no more than the space for which
you have been looking for so long.
           Space
Which has shrunk in step with your growth:
Like the nutshell of which you made a boat
and the dark vault of the bedroom becoming firmament;
the table, a high plateau; night
a well of gloom.
The knot of the holm oak, a real brigantine.
The winter shoe a very high mountain,
a giant of furious eyes,
           a watchtower as well.
How far was the kitchen.
How long was the corridor.
What a lot of wonders in the boxes and cupboards,
pockets and books!
Night will not dare to calm the space
you have been seeking for so long.
In your head all the suns, the moon and the marble,
the horizon and the rooftop in the nearby street;
the paths full of light, of shortcuts and willows,
an the most perfect voices repeat your name.
And my name is the star which reappears every evening,
which makes on its way the song of the night,
the hymns of noon, the ballad of dusk.
Which returns every year and vanishes in autumn.
But this return occurs in the mind
because the body is weary of the sea and the wind,
weary of the streets, of the rain and of the air,
weary of the impetus, and yearns for rest:
hollow-chested, knees knotted,
legs and feet heavy with walking.
And dead hands on the stone cushion,
with festoons and lace like the sand of the sea,
blood like grit and like bare stone.
           Breath like salt.
Eyes like atlantes’,
downcast, lost,
lost beyond sight,
beyond the glowing abyss of life,
beyond the most uncertain death and beyond the wind.
Do you know the land of lemon trees in blossom,
where the golden fruit gleams amidst the green foliage,
and a light breeze blows in the blue sky,
and where myrtle and bay-trees grow?
Do you know this land?, tell me, do you know it?
Confluence of rivers and waters,
of the mirror which reflects the movement
of names and things. Of numbers,
shapes, and the scene of your desire,
in the drowsiness, at the confluence of all waters.
Where all appetites are unique,
and all memories the one and only memory.
The one and only weakness and only one desire.

Translated by Estelle Henry-Bossonney