Valentina Ripa 
Übersetzer:in

auf Lyrikline: 5 Gedichte übersetzt

aus: katalanisch nach: italienisch

Original

Übersetzung

Àvia Magdalena

katalanisch | Antoni Vidal Ferrando

Un altre hivern no t'ha vençut l'absència.
La posta tornarà i és com si fossis
encara la cansada silueta
que es deixa posseir per un somrís
a l'hora de besar-se, aquella mà
que encén l'espelma del rebost i malda
per treure'n les ampolles o cireres
sagnants o l’escomesa del terrible
dolç de la confitura.
Vivim mentre qualcú roman als porxos
indemnes que bastírem
un dia, enfront del temps; i l'alba nostra
és el present que som a dins uns ulls
lleials en caure el vespre.

© Antoni Vidal Ferrando
aus: Bandera Blanca
Proa, 1994
Audio production: Institut Ramon Llull

Nonna Magdalena

italienisch

Un altro inverno non ti ha vinto l’assenza.

Il tramonto ritornerà ed è come se fossi

ancora la stanca sagoma

che si lascia possedere da un sorriso

quando la si bacia, quella mano

che accende la candela della dispensa e si affanna

per tirar fuori le bottiglie o le ciliegie

sanguinanti, o la scommessa dell’incredibile

dolce della marmellata.

Viviamo mentre qualcuno rimane sotto i portici

indenni che erigemmo

un giorno, di fronte al tempo; e l’alba nostra

è il presente che siamo dentro occhi

leali quando scende la notte.

Translated by Irene Baccarini, Valentina Ripa and Lluís Servera

Estornells

katalanisch | Antoni Vidal Ferrando

La tarda s'enamora d'aquell lloc. Parl d'un pati
amb gàbies d'ocell i dibuixos amb guix,
que eren de sols i grans navilis a la vela.
Com una oració, els diumenges, amb suc
de llimona, la mare m'enllustrava els cabells.
Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.
Pels carrers veien créixer l'abril sense geranis.
Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.
Les penes de l'infern formen part del paisatge
i de la dialèctica més pura d'aquells dies.
Encara, en evocar-los, el novembre convoca
un neguit de filferros i d'ornaments litúrgics.
Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.
Els esbarts d’estornells em recorden els cels
al•legòrics del Bosch i el tema literari
de la caducitat de la vida i dels somnis.
Em recorden les trenes llargues del primer amor,
les roses que es podrien a tombes dels vençuts
i la meva infantesa d’arlequins i metralla.

© Antoni Vidal Ferrando
aus: Cap de cantó
Proa, 2004
Audio production: Institut Ramon Llull

Stornelli

italienisch

La sera è innamorata di quel luogo. Un cortile
con gabbie di uccelli e disegni con gessetto,
che erano dei soli e dei grandi velieri.
Come un rito, le domeniche, mia madre
mi lucidava i capelli con succo di limone.
Io avevo nella bocca mille stelle di mare.
Per le strade cresceva aprile senza gerani.
Un lamento di cani evocava i morti.
Le pene dell’inferno sono parte del paesaggio
e della dialettica più pura di quei giorni.
Ancora, a ricordarli, novembre convoca
un’angoscia di fili metallici e ornamenti liturgici.
Diluvia nei recinti dei nostri paradisi.
Frotte di stornelli mi ricordano i cieli
allegorici di Bosc e il tema letterario
della caducità della vita e dei sogni.
Mi ricordano le lunghe trecce del primo amore,
le rose che marciscono nelle tombe dei vinti
e la mia infanzia d’arlecchino e mitraglia.

Translated by Irene Baccarini, Valentina Ripa and Lluís Servera

Solstici

katalanisch | Antoni Vidal Ferrando

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d'aromes de roser imperial
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d'oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa

© Antoni Vidal Ferrando
aus: Cap de cantó
Proa, 2004
Audio production: Institut Ramon Llull

Solstizio

italienisch

Le parole sono cerbiatte che fuggono dalla morte
Sentono freddo e hanno la sera negli occhi
Si portano dietro istanti lilla come il mare di Minorca
Non sono mai tornato da quegli orizzonti che erano musica
Ardenti sacerdotesse ballavano scalze
Ubriache di aromi di roseto imperiale
Da un vascello di corsari avrei pensato ai loro baci
Avrei pensato a un indizio di note d’oboe
Oltre che labirinti le parole sono cerbiatte
Bevono acqua nell’ultimo battito dell’autunno
Diventano dee con fiori in vita
Vogliono crescere come macchie di ruggine e di angoscia
Mentre passa il profilo rosa malva del vento
Passano contrabbandieri dagli arenili dell’assenza
Sono padrone della loro tristezza e di un vecchio cane
Quello che mi aspetta non ha nome in nessuna mappa.

Translated by Irene Baccarini, Valentina Ripa and Lluís Servera

Neix l’escriptura

katalanisch | Antoni Vidal Ferrando

Molts de camins eren cursos d’aigua. L’home escrutava els equinoccis,
escrutava laberints, i, a llocs sagrats, salvava la memòria dels morts.
Tot era rar i bell: la violència dels abismes, les ombres escarlates, la
flaire de morduix del pleniluni, el bleixar de dos cossos, que ocultava la
selva. Tot era rar i bell. Del seu poder anímic sobre el sílex, sobre els
secrets de les pedres calcàries, l’home en va fer les eines, cavernes, les
adipositats i els ritmes de les venus; en va fer un costum com de tenir
dues mans. Després, aixecà sales hipòstiles, interpretà els auguris, va
establir calendaris. L’home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va
sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. Invocà el vent, la
claror súbita, malva-rosa d’un àngel, traçà el primer gargot.

© Antoni Vidal Ferrando
aus: El batec de les pedres
Edicions 62, 1996
Audio production: Institut Ramon Llull

Nasce la scrittura

italienisch

Molti cammini erano corsi d’acqua. L’uomo scrutava gli equinozi, scrutava labirinti e, in luoghi sacri, salvava la memoria dei morti. Tutto era raro e bello: la violenza degli abissi, le ombre escarlatte, l’aroma di maggiorana del plenilunio, l’ansimare di due corpi nascosti nella selva. Tutto era raro e bello. Con il suo potere animico sulla selce, sui segreti delle pietre calcaree, l’uomo fece gli attrezzi, le caverne, le adiposità e i ritmi delle veneri; ne face un’abitudine, come quella di avere due mani. In seguito innalzò sale ipostili, interpretò i presagi, stabilì calendari. L’uomo era così, indomito, epico, naïf. E un giorno si sottomise a un’esperienza brutale: spiegare l’essere. Invocò il vento, il chiarore improvviso,malva-rosa di un angelo e tracciò il primo scarabocchio.

Translated by Irene Baccarini, Valentina Ripa and Lluís Servera

Illa

katalanisch | Antoni Vidal Ferrando

Rosa, per dibuixar-te una illa a penes,
amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc.
Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure
entre les teves cuixes. Perquè els déus són despresos
com el rostre de l’aigua o talment les textures
i el tram color albergínia des d’on el dia neix et puc escriure
aquest poema. A fora hi ha els ritmes del silenci, els rondallaires
més adustos, més bíblics, i un atzar poderós
com l’escomesa o els dits de ferro de la soledat; hi ha músics
melancòlics a pòsters que lacera la lluna,
el caos que l’hivern entronitza: mans mortes
dels insectes, el cuiro i les mimoses nevades dels darrers
combats per la certesa, cementiris
i encantadors de serps a l’hora carmesina en què tornàvem
a casa quan s’obrien els mercats de les flors.
Però nosaltres, Rosa, ja som lluny, mar endins,
i tot té el sentit èpic de dos cossos ingràvids
- àngel, vi blanc, saliva – desesperadament
volent-se sobre els punts cardinals de l’adreç
de llit, camí de l’alba: la bellesa i l’efímer.

© Antoni Vidal Ferrando
aus: El batec de les pedres
Edicions 62, 1996
Audio production: Institut Ramon Llull

Isola

italienisch

Rosa, per disegnarti semplicemente un’isola,
con parole ed elitròpi, spezzo i cerchi dell’orgoglio.
Da ora divento epigono di qualcuno che ascolta la pioggia
tra le tue gambe. Perché gli dèi sono separati
come il volto dell’acqua o le testure
e la parte color melanzana da dove nasce il giorno e posso scrivere
questa poesia. Fuori ci sono i ritmi del silenzio, cantastorie
adusti, biblici, e una ventura potente
come la scommessa o le tenaglie della solitudine; ci sono musici
melanconici su poster lacerati dalla luna,
il caos incoronato dall’inverno: zampe morte
di insetti, pelli e mimose innevate degli ultimi
combattimenti per la certezza, cimiteri
e incantatori di serpenti nell’ora cremisi in cui tornavamo
a casa quando aprivano i mercati di fiori.
Ma noi, Rosa, siamo già lontani, dentro il mare,
e tutto ha il significato epico di due corpi senza gravità
- angelo, vino bianco, saliva – che disperatamente
si vogliono lungo i punti cardinali della biancheria
del letto, verso l’alba: la bellezza e l’effimero.

Translated by Irene Baccarini, Valentina Ripa and Lluís Servera