Concha García
Übersetzer:in
auf Lyrikline: 10 Gedichte übersetzt
aus: deutsch, katalanisch nach: spanisch
Original
Übersetzung
mit voller wonne
deutsch | Sabine Schiffner
meine mutter lehrt mich
sprechen
denk einfach deine sprache
sei unendlich viele samentütchen
sagt sie und lehrt mich die blumennamen
die akelei
blüht im waldesschatten
sie zeigt mir die kaiserkron
die liebte ich einst
und meinen namen sucht sie
aus ihrem alphabet weil er
der stockrose ähnelt die
nah am haus steht und
dem schmetterlingsflieder
buddleja
und den sonnenblumen
die oft porträtiert zu hause hängen
auch auf so seltsame blüten wie
den sonnentau kommt sie zu sprechen
jedes kind nicht nur du
die wir aus dem moor holten
ist so einzigartig wie der
ein rares gewächs ist er
treibt aus auf rauem grund
meine mutter ist sprechlehrerin
im reich der beete und blumen
und sie singt voller wonne
die rose die lilie die taube
die sonne
aus: Dschinn. Gedichte.
Frankfurt : Fischer, 2007
ISBN: ISBN 978-3-10-070211-1.
Audio production: Haus für Poesie / 2019
Llena de felicidad
spanisch
mi madre me enseñó
a hablar
imaginate tan solo que tu lengua
es un número infinito de paquetes de semillas
me dice ella y me enseña los nombres de las flores
el corniolo
florece a la sombra del bosque
me enseña la corona imperial
que una vez quiso tanto
está buscando mi nombre
en su alfabeto porque
se parece al de la melisa que
crece cerca de casa y también
a la marialuisa
el girasol
a menudo es fotografiado y colgado en casa
también las flores extrañas
ahora comienza a hablar sobre la amapola de oro
todos los seres humanos
no solo tú,
que hemos recogido en el pantano
son tan únicos como ella
es una planta rara
que crece en un páramo
mi madre es maestra de lenguas
en el reino de ls flores y macetas
y ella canta en éxtasis
la rosa, el lirio, la paloma
mi sol
wo mag denn nur mein christian sein
deutsch | Sabine Schiffner
ein jemand der das in meinem bauch wuchs war er einer
der irgendwann ohne dass ich es mitbekam
aus meinem nabel fiel und dann
als ich dachte es sei die zeit der geburt
und alles sei weit und bereit
da war er verschwunden
einer der zwischen meinen zähnen steckte dort
wo die zahnbürste nicht hingelangt
einer der in bremen fortging und
nie in hamburg ankam
und einer der ohne anzuhalten aber mit jacke
auf die straße rannte und
mich alleine stehen ließ mit der kapuze in der hand
atemlos bin ich erwacht
fortan war er der
dessentwegen ich fast gestorben wäre in der nacht
einer der jeden morgen sagte
dieser morgen ist ein murmeltiermorgen
der in die schule ging
und für immer verschwand
einer den ich nach hause kommen hörte
weil er wie immer im treppenhaus
durch die zähne pfiff
aber als ich die tür öffnete um ihm entgegen zu gehen
war niemand zu sehen
einer der weil er meinte dass die welt verrohte
am abend und in der pubertät
aus dem fenster zu springen drohte
einer den ich vermisste übers ganze jahr
einer von dem ich nicht wusste
wann sein geburtstag war
ein jemand der in meinem bauch wuchs war er
ich war einmal durch den nabel mit ihm verbunden
doch er ist eines tages ganz plötzlich verschwunden
aus: Dschinn. Gedichte.
Frankfurt : Fischer, 2007
ISBN: ISBN 978-3-10-070211-1.
Audio production: Haus für Poesie / 2019
dónde puede estar mi cristian
spanisch
era alguien que venció en mi barriga
era quien algún día y sin apercibirme
cayó de mi ombligo y entonces
cuando pensaba que había tiempo para nacer
y que todo sería amplio y sencillo
se fue
alguien que coge entre mis dientes aquello
donde no puede llegar el cepillo de dientes
alguien que salio de bremem y
nunca llegó a hamburgo
y alguien que sin parar, pero bien abrigado
corría por la calle y
me dejaba plantada con la campana en la mano
me desperté sin aliento
era él quien casi me provocó la muerte
en medio de la noche
alguien que cada mañana decía
esta es la mañana de la marmota
iba hacia el colegio y allí desaparecía para siempre jamás
sentía que alguien regresaba a casa
porque como siempre
silbó entre sus dientes en el hueco de la escalera
pero cuando abrí la puerta para darle la bienvenida
no habia nadie
alguien que pensaba que el mundo se ensuciaba
de horas bajas y en la noche
me amenazaba con saltar de la ventana
alguien que me hace falta todo el año
y no supo
cuando era su aniversario
era alguien que creció en mi barriga
pero un día de repente desapareció
aus der tiefe
deutsch | Sabine Schiffner
es ist der brief der niemals kommen sollte
es sind die stoppelfelder die ums
dorf rum gehn
es ist die freundin die ins telefon
geweint hat
es sind die schwarzen eichen die am
graben stehn
es ist das schloß am dorf das alle fürchten
alle sehn
die freundin die im schlosspark singt
mit offenem haar das weht
und immer wieder stille die vom dorf
ausgeht
es ist daß hinter allen fenstern allen
türen einer steht
es sind die stoppelfelder die nun
abgeerntet werden
die freundin die mit klammen händen
walzer spielte am klavier
es ist dass wir zu schüchtern waren
um zu tanzen
sie sagt
es sind die seltenen gelegenheiten
wo du dich frei gefühlt hast und
du hast gedacht du seist umworben
es ist der brief die freundin ist
gestorben
aus: Dschinn. Gedichte.
Frankfurt : Fischer, 2007
ISBN: ISBN 978-3-10-070211-1.
Audio production: Haus für Poesie / 2019
De profundis
spanisch
es la carta que nunca llegará
son los campos de rastrojos que
envuelven el pueblo
es la amiga que llora
desde el teléfono
son los robles negros cerca
del canal
es el castillo cerca del pueblo que
temen todos
todos ven
a la amiga que canta en el parque del castillo
con los cabellos sueltos al aire
y siempre de nuevo la calma que
llega del pueblo
es alguien detrás de todas las ventanas
de todas las puertas
son los campos de rastrojos
que serán segados pronto
la amiga que toca con las manos frías
valses al piano
nosotros estamos demasiado avergonzados
para bailar
dice ella
son raras las oportunidades
cuando te sentias libre y
pensabas que eras querida
es la carta la amiga
que murió
Elegia I
katalanisch | Teresa Colom
Els matisos entre les nostres existències són tan semblants
que preguntem tots el mateix en veu alta,
i després, silenci.
No se sent res en aquests silencis callats,
i preocupats per repetir la pregunta
ens oblidem de la resposta
creient que no són perfumades les flors que busquen papallones.
No hi ha flors equivocades.
Que la pregunta sigui important
té a veure amb la dimensió de la necessitat
no amb la de la resposta,
i la resposta respondrà a la necessitat, no pas a la pregunta.
De tot el cel jo només en veig una part,
compto el temps com nits i dies, els diferencio per un canvi de to,
i el cel que hi ha al darrera ni tan sols és blau.
De què li serviria a la flor que la llum que mostra els seus colors
no contragués les pupil·les?
No hi ha flors equivocades perquè la seva consciència
no els permet respostes més grans que la seva vida ;
i no pregunten,
però no s’acaben les flors.
Si per la veritat que hi ha al darrera deixés de veure les cares,
sabria d’ànimes, però no tindria amics.
La veritat, sense haver tingut preguntes, serien uns ulls inútils,
una esperança que, curiosa pel sentit de l’espera,
m’hauria estat fent perdre el temps,
seria la salivera pel groc sense haver passat mai per la fruita.
Ser, abans d’arribar-hi, a allà on em dirigeixo
em trauria el gust a vida
i em deixaria sense la part certa de la veritat.
Veritat, si no ets de veritat,
què més em fa que no siguis succedani,
si els meus carrers són escoles de la teva intenció,
veure’ls només com decorats
m’allunyaria de tu una vida més.
On podria agafar-me quan la imaginació no pogués respondre
a les necessitats de la meva condició humana?,
veuria a la mateixa distància aparadors i gossos
i m’enfonsaria si sentís que peso més que el cartró.
Què esdevindria jo més que el drama d’una bogeria
dins d’un cos en un espai sense terra ni sostre!
No et puc saber, perquè no t’he de saber.
Es buscaran respostes intocables perquè se t’atansin;
és una conclusió humana i, en canvi,
tot el que és humà ens sembla poc.
Seria estrany, Veritat,
que no ens calguessin mecanismes de defensa propis,
que s’haguessin tingut en compte les pors de tots
menys les nostres,
seria estrany un peix mort fora de l’aigua amb les brànquies noves;
per un peix seria estrany.
Des del cel, la seva perspectiva d’ell, és la d’un peix sec,
un peix amb brànquies, sense aigua;
un home amb esperança que creu veure contestades les preguntes
de les quals encara té por.
aus: Elegies del final conegut
Maçaners: Abadia editors, 2005
Audio production: Catalunya Ràdio
Elegía I
spanisch
Los matices entre nuestras existencias son tan parecidos
que todos preguntamos lo mismo en voz alta
y después, silencio.
No se escucha nada en estos silencios callados,
y preocupados por repetir la pregunta
nos olvidamos de la respuesta
creyendo que carecen de perfume las flores que buscan mariposas.
No hay flores equivocadas.
Que la pregunta sea importante
tiene que ver con la dimensión de la necesidad
no con la de la respuesta,
y la respuesta responderá a la necesidad, no a la pregunta.
De todo el cielo yo sólo veo una parte,
cuento el tiempo como noches y días, los distingo por un cambio de tono,
y el cielo que hay detrás ni siquiera es azul.
¿De qué le serviría a la flor que la luz que muestra sus colores
no contrajera las pupilas?
No hay flores equivocadas porque su conciencia
no les permite respuestas mayores a su vida;
y no preguntan,
pero las flores no se acaban.
Si por la verdad que hay detrás dejase de ver las caras,
sabría de almas, pero no tendría amigos.
La verdad, sin preguntarse nada, serían unos ojos inútiles,
una esperanza que, curiosa por el sentido de la espera,
me habría hecho perder el tiempo,
sería salivar ante el amarillo sin haber pasado nunca por la fruta.
Ser, antes de llegar, allá donde me dirijo
me quitaría el sabor a vida
y me dejaría sin la parte cierta de la verdad.
Verdad, si no eres de verdad,
qué me importa que no seas sucedáneo,
si mis calles son escuelas de tu intención
verlas tan sólo como decorados
me alejaría de ti una vida más.
¿Dónde podría agarrarme cuando la imaginación no pudiese responder
a las necesidades de mi condición humana?
Vería a la misma distancia escaparates y perros
y me hundiría si sintiese que peso más que el cartón.
¡En qué me convertiría yo más que en el drama de una locura
dentro de un cuerpo en un espacio sin suelo ni techo!
No te puedo saber porque no te he de saber.
Se buscarán respuestas intocables para que se te acerquen;
es una conclusión humana y, en cambio,
todo lo que es humano nos parece poco.
Sería extraño, Verdad,
que no necesitásemos mecanismos de defensa propios,
que se hubiesen tenido en cuenta los miedos de todos
menos los nuestros,
sería extraño un pez muerto fuera del agua con las branquias nuevas;
para un pez sería extraño.
Desde el cielo, su propia perspectiva es la de un pez seco,
un pez con branquias, sin agua;
un hombre con esperanza que cree ver contestadas las preguntas
que todavía teme.
Calia un cos
katalanisch | Teresa Colom
Calia un cos, com l’urna per a les cendres
perquè no es dispersessin,
perquè no es fonguessin amb les cendres dels mars, dels arbres,
dels altres.
Perquè quan la mà anés a tocar hi hagués la mà
i fos d’algú.
Perquè els vius no fossin els morts
i els morts haguessin existit.
Perquè no es pogués optar per no ser res.
Perquè en la foscor la mirada anés cap a fora
i a fora hi hagués terra i estrelles.
Calia un cos però per a contenir no sé què.
aus: On tot és vidre
Lleida: Pagès, 2009
Audio production: Catalunya Ràdio
Hacía falta un cuerpo
spanisch
Hacía falta un cuerpo, como la urna para las cenizas
para que no se dispersasen,
para que no se fundiesen con las cenizas de los mares, de los árboles,
de los otros.
Porque cuando la mano fuese a tocar, la mano estuviese
y fuese de alguien.
Porque los vivos no fuesen los muertos
y los muertos hubiesen existido.
Porque no se pudiera optar por no ser nada.
Porque en la oscuridad la mirada fuese hacia fuera
y afuera hubiese tierra y estrellas.
Hacía falta un cuerpo
pero para contener no sé qué.
En un quadre de Gustav Klimt
katalanisch | Teresa Colom
Despulla’m,
dibuixa les meves formes de dona.
Embolica’m,
amaga’m amb robes de colors,
amb daurats generosos.
Fes de mi el millor paisatge.
Deixa’m fer-te creure que dormo
perquè em puguis despertar.
A mi, que sóc de veritat,
rodeja’m de somnis,
vesteix-me amb els meus cabells,
amb lluentons de passió estètica i descarada.
Vernissa’m de desig,
sent la meva pell només mirant-me.
Mira’m,
que em deixo;
com en un quadre de Gustav Klimt.
aus: La temperatura d'uns llavis
Andorra la Vella: Ed. del Diari d'Andorra, 2002
Audio production: Catalunya Ràdio
En un cuadro de Gustav Klimt
spanisch
Desnúdame.
Dibuja mis formas de mujer.
Envuélveme,
escóndeme con ropas de colores,
con generosos dorados.
Haz de mí el mejor paisaje.
Déjame hacerte creer que duermo
para que puedas despertarme.
A mí, que soy de verdad,
rodéame de sueños,
vísteme con mis cabellos,
con brillos de pasión estética y descarada.
Barnízame de deseo,
siente mi piel mirándome.
Mírame,
que me dejo;
como en un cuadro de Gustav Klimt.
Un lleó sembla un lleó
katalanisch | Teresa Colom
Un lleó sembla un lleó.
Una aranya sembla una aranya.
Però des del darrere dels ulls d’un home et pot estar mirant qualsevol.
M’han dit paraules
que se m’han cargolat al coll i m’han serpentejat entre els cabells.
Sovint he semblat més feliç que no era.
Els somriures atrauen el verí de les serps.
aus: On tot és vidre
Lleida: Pagès, 2009
Audio production: Catalunya Ràdio
Un león parece un león
spanisch
Un león parece un león.
Una araña parece una araña.
Pero detrás de los ojos de un hombre te puede estar mirando
cualquiera.
Me han dicho palabras
que se me han enredado al cuello
y han serpenteado en mis cabellos.
A menudo he parecido más feliz
de lo que era.
Las sonrisas atraen el veneno de las serpientes.
QUÈ SE'N PENSA DELS POETES
katalanisch | Ernest Farrés
Ben mirat, no se'n pensa
gairebé res. No es pensa:
i ara què estarà fent?
O bé: té res en perspectiva? Escriu?
Treballarà com qualsevol persona...?
No n'he tret l'aigua clara
si he parlat amb algú
sobre això. S'emboliquen
amb estereotips
o es mostren totalment
indiferents. A alguns
els fum que, quan tothom
balla els goigs de sant Prim,
ells romancegin apamant la lluna,
o que, mentre la gent
sap el pa que s'hi dóna,
els poetes demandin
l'anarquia. Profans
en matèria d'hipèrboles,
pressuposen i tot
que són uns malaurats corcs, escurabutxaques,
buidaampolles, tòtils, poca-soltes, paràsits
o proletaris-de-la-poesia.
No, de segur que no s'hi pensa gens.
Ben mirat, ni acudits
no es fan sobre poetes.
aus: Mosquits
Valencia: 7 i mig, 1998
Audio production: institut ramon llull
LO QUE SE PIENSA DE LOS POETAS
spanisch
Bien mirado, no se piensa
casi nada de ellos. No se piensa:
y ahora, ¿qué estará haciendo?
O bien: ¿tiene algo en perspectiva? ¿Escribe?
¿Trabajará como cualquier persona...?
No he sacado conclusiones
cuando he hablado con alguien
sobre esto. Se confunden
con estereotipos
o se muestran totalmente
indiferentes. A algunos
les fastidia que cuando todo el mundo
baila los gozos de san Primo,
ellos remoloneen midiendo la luna por palabras
o que, mientras la gente
sabe lo que hay,
los poetas pidan
la anarquía. Profanos
en materia de hipérboles,
presuponen incluso
que son unos desgraciados carcomas, estafadores,
borrachos, bobos, sinvergüenzas, parásitos
o proletarios de la poesía.
No, seguro que no se piensa nada.
Bien mirado, ni chistes
se hacen sobre poetas.
CONSEQÜÈNCIES BONES DEL PAS DEL TEMPS
katalanisch | Ernest Farrés
Per l'odi aprenguérem
l'estima. Pels cops
aprenguérem el diàleg.
Pels errors aconseguírem
els encerts, pels desenganys
l'alegria.
La distància
va aproximar-nos i el ploure
ens va convertir
en vianants sense por.
aus: Clavar-ne una al mall i l'altra a l'enclusa
Barcelona: Columna, 1996
Audio production: institut ramon llull
BUENAS CONSECUENCIAS DEL PASO DEL TIEMPO
spanisch
Por el odio aprendimos
el amor. Por los golpes
aprendimos el diálogo.
Por los errores obtuvimos
los aciertos, por los desengaños
la alegría.
La distancia
nos acercó y la lluvia
nos convirtió
en transeúntes sin miedo.
ALLÒ QUE SAP MÉS GREU
katalanisch | Ernest Farrés
Allò que sap més greu és fer tard. És el dia
que em moc formant prou ziga-zagues per no fregar
ni amb els tractes càlids. És asseure'm
per enèsim cop i esdevenir
en dejú una persona
de consistència pètria.
Allò que sap més greu és la buidor diürna,
i l'últim cartutx de què disposo,
i prendre'm malament les clares evidències
que no qüestionarà ningú
mentre les estacions de l'any
van entrant en el lloc de les altres.
Jugar-me
el respecte que inspiro a la gent amb què em faig,
i pintar-me sant Cristòfol nano
tot creient-me el vessant democràtic del viure.
És, allò que sap més greu, el sostre
que caplleva (com planta temporal de jardí),
l'expressió de monotonia,
la mentalitat de kamikaze.
Haver-me-les, d'ençà de Plató i Aristòtil,
sobre el tèrbol concepte del "trobar-me venut".
aus: Clavar-ne una al mall i l'altra a l'enclusa
Barcelona: Columna, 1996
Audio production: institut ramon llull
LO QUE MÁS LAMENTO
spanisch
Lo que más lamento es llegar tarde. Es el día
en que me muevo formando suficientes zigzagueos
para no rozar ni con los tratos cálidos. Es sentarme
por enésima vez y convertirme
en ayuno en una persona
de consistencia pétrea.
Lo que más lamento es el vacío diurno,
y el último cartucho de que dispongo,
y encajar mal las claras evidencias
que nadie cuestionará
mientras las estaciones del año
van entrando en el lugar de las otras.
Jugarme
el respeto que inspiro a la gente con que me hago,
y darme gato por liebre
creyéndome la vertiente democrática de la vida.
Lo que más lamento es el tejado
que brota (como planta temporal del jardín),
la expresión de monotonía,
la mentalidad de kamikaze.
Tenerlas conmigo mismo, desde Platón y Aristóteles,
sobre el turbio concepto de “encontrarme vendido”.