Simona Škrabec 
Übersetzer:in

auf Lyrikline: 15 Gedichte übersetzt

aus: deutsch, katalanisch, slowenisch nach: katalanisch, slowenisch

Original

Übersetzung

Königreich des weiten Wegs

deutsch | Yevgeniy Breyger

Du hast sie gekannt. Sie war still, hat Gebirge verschluckt
mit dem Blick. Wie Wasserlilien im Dunkeln dich streifen,
sich in Portale verwandeln zu Ängsten, hat sie dich berührt.
Wie ein Punkt, ein gesprochenes Wort, gehört sie zu dir.

Wissen ist nutzlos, Richtung formlos. Strecke, Dauer
bestimmen die Form. Das Alter der Erde ist klein. Sie sagte,
die Zählung beginnt mit dem ersten Gesang einer Kröte.
Bewegung verdankt ihren Namen dem Weg. Noch vor Gott,

verkündet ein Schnitt die Geburten, hast du gelernt.
Du hältst deinen Kopf unter Wasser. In deinem Gesicht
liest ein Fisch die Brechung des Lichts und schwimmt fort.
Im Fisch ist ein Zimmer, das du nie verlässt. Eine Tür

in das Reich, das sich öffnet wie Blättchen dem Frühling.
Es ist kalt. Sie umkreist deinen Kopf als Trabant.
Kehrt im Kreisen zum Anfang zurück, ins Gestrüpp
zu dem Bau der aus Grüßen besteht. Bis sie geht.

Um zu wandern durch Tal, zu durchstreifen die Luft,
diesem Duft hinterher auf dem Rücken der Vögel, der dich
so betört. Sie zieht aus mit verschlossener Lunge, offenem
Mund auf der Suche nach Holz für ein Nest. Weil sie fliegt,

ist sie schwer. Dieser fremde Moment, wenn du wach wirst
im Traum als ein Strich und der Traum dir gehorcht,
eine Inschrift sich fügt in das Bild ihrer offenen Hand,
sich erschöpft in der Frage – Wo warst du bei deiner Geburt?

© Yevgeniy Breyger
Audio production: Haus für Poesie, 2019

El regne del camí ral

katalanisch

A ella, tu la coneixies. Era quieta, es menjava les muntanyes

amb la mirada. Talment els lliris d’aigua en la foscor,

talment els portals convertits en pors, ella t’ha tocat.

Com un punt, com una paraula dita, ella et pertany.


El saber no serveix, la direcció és imprecisa. La trajectòria, 

la durada defineixen la forma. L’edat de la Terra és recent. Ella

va dir que cal comptar des del primer rauc d’un gripau.

Caminar ve de camí. També davant Déu,


un tall anuncia el naixement, tu ho saps, això.

Aguantes el cap sota l’aigua. En el teu rostre,

un peix llegeix la descomposició de la llum i se’n va.

Dins el peix hi ha una cambra, de la qual mai no en surts. Una porta


cap al regne, que s’obre com una fulla amb la primavera.

Fa fred. Ella circula al voltant del teu cap com dins 

d’un Trabant. Retorna a l’inici, s’enreda a la bardissa, fins 

a la construcció feta de salutacions. Llavors, ella se’n va.


Per caminar a través de la vall, per acaronar l’aire,

aquest aroma a l’esquena dels ocells que et corprèn.

Ella es llança, amb els pulmons tancats i la boca

oberta, a buscar branquillons pel niu. Com que pot volar,


ella pesa. Aquest instant estrany, quan et despertes dins

el somni com un esborrany i el somni et pertany,

una inscripció s’introdueix al dibuix de la mà oberta d’ella,

i s’esgota en la pregunta —On eres, en el moment de néixer?

Traducció de Simona Škrabec

Königreich der verwaisten Bienenstöcke

deutsch | Yevgeniy Breyger

Blau ist die Farbe der Hoffnung. Grün, die Empörung.
Eitelkeit – gelb, wie der Morgen über den Bergen,
Wolken, verkleidet in Außenhaut Licht. Wind wird erzeugt
durch die Drehung des Erdballs und kreist um Paläste.

Gebet an die Furcht. Gebet an das Holz in den Möbeln,
die Spannung des Körpers bei einer reifen Bewegung,
die launische Gunst von Insekten – Sie beten im Winter.
Mit der Pünktlichkeit einer Krankheit kommt Frühling.

Honig quillt golden aus Waben, benetzt das Haar eines
Mädchens. Noch nie wurde etwas gepflanzt, das selbst
sein Wachstum bestimmte. Noch nie war die Erde so trocken,
das Glitzern von Honig so schön. Gebet an das Warten.

Sie blickt in die Ferne, tut nichts. Sobald sich die Erde
verschließt, wird sie handeln. Gebet an das Speichern
von Daten in Zellen, ihr Wachstum nach innen. Licht
überträgt Wärme. Wärme überträgt Enge. Paläste zerbröseln

wie Kreide. Sie kostet den Honig. Spannt ihre Zunge an,
schluckt ihn herunter. Die Ferne verschwimmt mit dem
Himmel. Insekten rufen mit Stimme der Mutter. Noch nie
hat der Honig so deutlich nach Abschied geschmeckt.

© Yevgeniy Breyger
Audio production: Haus für Poesie, 2019

El regne dels ruscos buits

katalanisch

El blau és el color de l’esperança. El verd de la indignació.

La vanitat —groga com el matí damunt les muntanyes, 

núvols que s’han vestit amb la pell de la llum. El vent 

és produït per la rotació de la terra i udola entre els palaus.


Pregària de la por. Pregària de la fusta dins els mobles,

la tensió d’un cos dins la plenitud del moviment,

la bonança dels insectes és llunàtica — el seu prec és hivernal.

Puntual com una malaltia, ve la primavera.


La mel degota daurada de la bresca, s’enreda en la cabellera

d’una noieta. Mai encara no s’ha plantat res que pugui determinar

el seu creixement. Mai encara la terra no ha estat tan seca,

mai encara la mel no ha tingut un esclat tan bonic. Pregària de l’espera.


Ella escodrinya la llunyania, no fa res. Quan la terra

s’apagui, es posarà a feinejar. Pregària de la preservació 

de les dades en les cèl·lules, i com creixen cap endins. La llum

crea escalfor. L’escalfor crea estretor. Els palaus s’escrostonen


com creta. Ella tasta la mel. Mou la llengua,

se l’empassa. La llunyania s’uneix amb el 

cel. Els insectes brunzeixen amb la veu de la mare. Mai 

encara la mel no havia tingut aquest gust de comiat.

Traducció de Simona Škrabec

Königreich des kleinen Fischs

deutsch | Yevgeniy Breyger

Der Tag wird von Scherben zu Abend getragen.
Trockene Erde zwischen den Zähnen erinnert ans Lösen
des Kalksteins von Klippen, erfasst von vergangenen Zeichen
der Hand eines Toten. Sie gräbt in Archiven nach Namen.

Wie Tropfen von Säure, unnütz auf Stein, wird schwebend
der Abend zu Nacht getragen. Die Toten sind nachts
nicht sie selbst. Also schläft sie. Also denkt sie im Schlaf
an die Adern in Blättern des Ahorns durch die ohne Eile

das Leben entweicht in kleinen Portionen. Ans Schwanken
magerer Körper, an Strömungen, die plötzlich verschwinden
und Flüsse in Seen verwandeln, den Gestank, der sich bildet.
Die Nacht, wie sie ist, wird zu Morgen getragen.

© Yevgeniy Breyger
Audio production: Haus für Poesie, 2019

El regne d’un peix petit

katalanisch

El dia arriba fins al vespre, ple de vidres trencats. 

La terra resseca entre els dits dels peus recorda

la cresta dels penya-segats que la mà d’un mort 

va esborrar amb un gest ja esvaït. Als arxius, ella busca noms.


Com gotes d’àcid, innòcues damunt la pedra, el tremolós

vespre esdevé nit. De nit, els morts no són ells

mateixos. De la manera que ella s’adorm. I dormint pensa 

en la nervadura de les fulles d’arç per on sense cap pressa


s’escola la vida en petites porcions. Pensa en la tremolor 

dels cossos magres, pensa en els rierols subterranis i també

com els rius es converteixen en oceans, i en la pudor resultant.

La nit, tal com és, esdevé matí.

Traducció de Simona Škrabec

Königreich der Adern im Ahornblatt

deutsch | Yevgeniy Breyger

Folgsam schwanken Bäume, duldsam zanken
Träume, sagt man im Dorf. Langsam neigt sich
der Abend, freundlich die Gesichter der Hunde.
Sie zündet ein Streichholz an, wirft's in die Pfütze.

Treibt man Tiere über die Straße, wird auch sie
von Wesen getrieben hinausgehn zu den Felsen,
sichert sie zu, ist allein. Am Tag als das Dorf
sich bewaffnet, trabt ein Pferdchen müde

über ein Blumenwieslein. Sie findet das Pferdchen,
streichelt's, es schüttelt sich, die beiden lächeln sich zu.
Im Dorf werden Maischefässer bereitet fürs Fest,
in einem davon schläft ihr Kind. Daheim

vor dem Fenster sprießt eine Pflanze, gegossen
von Regen. Ich bin ein Geschoss, eine Wand,
eine Axt, ein Treibgut von Fröschen verfolgt,
ein zu spät begriffener Abschied, ein Handtuch,

ein Schnupftuch, ein Tierchen von vielen.
Man sieht mich an Türschwellen sitzen, taxiert mich,
noch bevor man mit Blicken begreift,
dass ich nackt bin. Pochen von innen.

Bäume schwanken im Wind, winken Gräsern zu.
Wieder das Pochen. Wirst du mich finden?
Wirst du dein Haus jemals verlassen?
Das Pferd richtet seinen Blick in die Steppe.

© Yevgeniy Breyger
Audio production: Haus für Poesie, 2019

El regne de la nervadura de la fulla d’arç

katalanisch

Els arbres onegen obedients, els somnis es barallen

pacients, diuen al poble. A poc a poc, s’acosta 

el capvespre, són amables les mirades dels gossos. 

Ella encén un llumí i el tira al bassal.


Al bestiar li agrada pasturar pels carrers, a ella, 

assegura, l’ésser l’impulsa cap als penya-segats,

però sempre hi va sola. El dia que el poble

s’aixeca en armes, un poltre saltironeja cansat


per un prat florit. Ella troba el poltre,

l’acarona, el petitó s’estremeix, els dos somriuen per dins.

Al poble preparen botes de most per a la festa

i a dintre d’una hi dorm el fill d’ella. A casa,


brota una planta davant la finestra, la pluja

la rega. Jo soc un tret, una paret, una destral, soc

el tresor, endut per l’aigua i perseguit per les granotes,

soc el comiat incomprès, soc un tovalló,


soc un mocador, soc una de les moltes bestioles.

Assegut als llindars de les portes, em jutgen

abans que em vegin les mirades i descobreixin

que vaig nu. Piquen a la porta des de dins.


Amb el vent, el arbres s’inclinen cap a la gespa.

De nou, aquell picar a la porta. Em trobaràs?

Deixaràs mai casa teva?

El cavall clava la mirada cap a l’estepa. 

Traducció de Simona Škrabec

Königreich des Regens

deutsch | Yevgeniy Breyger

In der Nacht als das Dorf sich bewaffnet, erfährt sie
ihre Bestimmung die großen Felsen zu beschießen.
Am Flusslauf warten sie wie Augen. Entschieden,
ruhig kriecht Stein über Stein – Von ihr weg?

Wieder eine falsche Richtung, gröber als Sand,
Pulver, das ihr nicht gehorcht. Diese trockene Ader,
kann ich sie fassen? Felder – Felder. Wälder – Getier.
Im Denken verschwimmt eine Erinnerung. Sie läuft

in den Wind. Durch die innere Welt, entschlossen zum Fels,
hört Schüsse. Geschichte schießt auf Geschichte,
Hunde erschießen sich, Dorf schießt auf Stadt, Tiere
schießen Pflanzen auf Mineralien. Flinten gleiten

durch Hände. Substanzen beschießen ein weiches
Gemisch aus Gummi und Erde – Vogelschwärme
existieren als solche Geschosse, denkt sie,
und verschwinden zwischen Himmel, zwischen

Boden, in einer Brust. Weder Ankommen noch
Verschwinden ist möglich, wenn du so stark liebst.
Tritt hinaus, selbst der Fels hat gelernt, zu verzeihen.
Tritt über zu den Menschen, ihre Körper

halten sich am Leben, indem sie wie Knospen
aufgehen wenn es warm wird. Jahrlang Frühling,
wohin soll ich gehn? Aufgeben sei dir Gewinn.
Vergiss, was du tust, folge einem Gesang.

© Yevgeniy Breyger
Audio production: Haus für Poesie, 2019

El regne de la pluja

katalanisch

De nit, quan el poble s’alça en armes, ella

se sent cridada a disparar contra els penya-segats.

L’esperen al llarg del riu com si fossin ulls. Decidides,

calmades, les roques s’arrosseguen l’una damunt de l’altra


—per fugir d’ella? La direcció equivocada, amb textura 

de sorra gruixuda, la pólvora, no l’escolta. Puc copsar

aquestes venes seques? Camps — camps. Boscos — bèsties.

Un record s’esvaeix en la ment. Ella avança


amb el vent. Decidida travessa el món interior vers 

les roques, sent trets. La història dispara contra la història,

els gossos es maten, el poble combat la ciutat, les plantes

ataquen els minerals, disparades pels animals. Els fusells


passen de mà en mà. Les substàncies ataquen amb 

una barreja tova de cautxú i terra —els trets 

formen estols d’ocells, pensa ella i llavors 

desapareixen entre el cel i la terra,


dins del seu pit. No es pot assolir el repte ni es pot

desaparèixer, pels qui estimen amb tanta intensitat. 

Surt a fora, fins i tot les pedres han après a perdonar.

Abraça la gent, els seus cossos


continuen vius i s’obren com poncelles 

quan ve el bon temps. La primavera és eterna,

i jo, on vaig? Renunciar significa guanyar.

Oblida el que fas, segueix el cant.

Traducció de Simona Škrabec

POESIA: UNA VISIÓ PERSONAL

katalanisch | Marta Pessarrodona

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un  mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre  la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.

© Marta Pessarrodona
Audio production: institut ramon llull

POEZIJA: OSEBNO MNENJE

slowenisch

Duhovnik z Maljorke je lepo povedal:
opazuj obzorje prihodnosti.
Tam onkraj Atlantide pa je nek pesnik pridigal,
da tudi preteklost lahko kaj pomeni.
Kajti mi vemo, da je prav vse, kar ni laž.
Na začetku stoji beseda, skrbno čuvana.
Britanski podložnik nas je naučil,
da ostariš lahko že pri tridesetih:
kraljici so se oči preobrazile v bisere,
v tistem mesecu, ki je nevaren in krut.
Doma pa je medtem svetovljan napisal epitaf:
Hlad in ščepec žalosti sta mu bila za družabnika.
Angel je pripadal svetemu pesniku, pesniku križa,
k sreči nas je izbral že, ko smo bile male.
Čeprav smo ga morale vsakokrat častiti, iskati
da je potem spet prišel na obisk.
Nihče nas ni opozoril na veliko nevarnost.
Nihče ni povedal, da se vse, čisto vse, spremeni.
Vedno gre za strast. Pripovedništvu,
pa naj bo še tako izbrano, zmore le ljubezen.
Na vrhu literarne piramide stoji, a je
zaradi zavisti oblečena v daljno sorodnico.
Lilija med osatom našega izročila, naš vitez.
Trnjeva roža, iz katere teče božanska kri, če je
sreča mila.

Translated into Slovenian by Simona Škrabec

RIBA

slowenisch | Tomaž Šalamun

Jaz sem mesojedec, ampak rastlina.
Jaz sem Bog in človek v enem.
Jaz sem buba. Iz mene rase človeštvo.
Jaz imam čisto razlite možgane, kot
cvet, da lahko bolj ljubim. Včasih dam
prste vanje in so topli. Hudobni ljudje
rečejo, da se drugi ljudje v njih
utopijo. Ne. Jaz sem trebuh.
V njem sprejemam popotnike.
Jaz imam ženo, ki me ljubi.
Včasih se ustrašim, da me ona bolj
ljubi kot jaz njo in sem žalosten in
potrt. Moja žena diha kot majhen
ptiček. Njeno telo me spočije.
Moja žena se boji drugih gostov.
Rečem ji, ne, ne, ne se bati.
Vsi gosti so en sam in za nas vse.
Bela vžigalica z modro glavico mi je
padla v stroj. Umazal sem si nohte.
Zdaj premišljujem, kaj naj napišem.
Tukaj živi ena soseda. Njeni otroci zelo
razgrajajo. Jaz sem Bog in jih pomirim.
Ob enih grem k zobozdravniku. Dr. Mena,
calle Reloj. Pozvonil bom in rekel, naj mi
izdre zob, ker preveč trpim.
Najbolj sem srečen v spanju in ko pišem.
Mojstri si me podajajo iz roke v roko.
To je potrebno. To je tako potrebno
kot za drevo, da rase. Drevo rabi zemljo.
Jaz rabim zemljo, da ne znorim.
Živel bom štiristo petdeset let.
Rebazar Tarzs živi že šeststo let.
Ne vem, če je bil on v tistem belem plašču,
ker jih še ne ločim. Ko pišem, imam
drugo posteljo. Včasih se razlijem bolj kot
voda, ker voda najbolj ljubi.
Strah rani ljudi. Roža je najbolj
mehka, če daš nanjo dlan. Roža ima rada
dlan. Jaz imam rad vse. Včeraj sem
sanjal, da se je moj oče sklonil k
Harriet. Ustrašim se drugih žensk in
zato z njimi ne spim. Ampak razdalja med
Bogom in mladimi ljudmi je majhna.
V Bogu je vedno ena sama ženska, in to je
moja žena. Ne bojim se, da bi me gostje
raztrgali. Jaz lahko dam vse, pa še zrase.
Bolj ko dajem, bolj rase. Potem odplava
kot pomoč za druga bitja. Na enem planetu je
zbirni center za moje meso. Ne vem, na
katerem. Kdorkoli bo spil kaj od tega, bo
srečen. Jaz sem cevka. Jaz sem Bog, ker
ljubim. Vse temno imam tu, not, nič
zunaj. Vsako žival lahko presvetlim.
Kruli mi. Kadar slišim sokove v svojem
telesu, vem, da sem v milosti. Jaz bi moral
noč in dan požirati denar, če bi hotel
zgraditi svoje življenje, pa še ne bi
pomagalo. Jaz sem ustvarjen za to, da
sijem. Denar je smrt. Na teraso grem.
Od tam vidim vso pokrajino, do Dolores
Hidalga. Toplo in mehko je kot v Toskani,
pa ni Toskana. Tam z Metko sediva in
gledava. Sonce zaide in še sediva in
gledava. Ona ima roke kot Šakti. Jaz imam
gobec kot egipčanska žival. Ljubezen je
vse. Mojzesova košara se ni nikoli
razbila na skalah. Iz ravne pokrajine
hodijo majhni konjički. Od Sierre piha
veter. Jaz grem ljudem v usta z glavo
naprej in jih ubijem in rodim,
ubijem in rodim, ker pišem.

© Tomaž Šalamun
aus: Glas
Maribor : Založba Obzorja, 1983
Audio production: Študentska založba

Peix

katalanisch

Sóc carnívor, encara que una planta.
Sóc Déu i home en un de sol.
Sóc una cuca. De mi creix la humanitat.
Jo tinc el cervell completament badat com una
flor per estimar millor. A vegades hi fico
els dits i és càlid. La gent dolenta
diu que els altres, si entren dins seu,
s’ofeguen. No. Jo sóc un ventre.
A dins hi rebo els viatgers.
Tinc una dona que m’estima.
A vegades tinc por que ella m’estimi
més que jo a ella i sóc trist i
apagat. La meva dona respira com un petit
ocellet. El seu cos em descansa.
La meva dona té por d’altres hostes.
Li dic que no, no, no cal tenir por.
Tots els hostes són un de sol i tots són per a nosaltres.
El llumí blanc amb el capet blau m’ha caigut
dins la màquina. M’he embrutat les ungles.
Ara estic pensant què podria escriure.
Aquí viu una veïna. Els seus nens fan molt de
xivarri. Jo sóc Déu i els calmo.
A la una vaig a cal dentista. Dr. Mena,
calle Reloj. Trucaré i li diré que
m’arrenqui la dent perquè fa massa mal.
Sóc feliç quan dormo i quan escric.
Els manyans se’m passen un a l’altre.
Això és necessari. Això és tan necessari
com l’arbre necessita créixer. L’arbre necessita la terra.
Jo necessito la terra per no embogir.
Viuré quatre-cents cinquanta anys.
El Rezabar Tarzs en fa sis-cents que és viu.
No sé si va ser ell en aquell abric blanc
perquè encara no els distingeixo. Per escriure tinc
un altre llit. A vegades m’escampo més que
l’aigua perquè l’aigua és la que estima millor.
La por fereix la gent. La flor es fa més
tendra si la cobreixes amb el palmell. La flor vol
el palmell. A mi m’agrada tot. Ahir vaig
somniar que el meu pare s’ha abocat damunt
l’Harriet. M’espanten les altres dones i
per això no dormo amb elles. La distància entre
Déu i la gent jove és petita.
Dins de Déu sempre hi ha una sola dona i aquesta
és la meva dona. No tinc por que els hostes
m’esquarterin. Jo ho puc donar tot, i encara continua fructificant.
Com més dono, més fruits hi ha. I llavors l’aigua se’ls endu
com una ajuda pels altres. En un planeta hi ha
el centre de recollida per tota la meva carn. Però no sé
on. Qui en begui una mica, serà
feliç. Jo sóc un tubet. Jo sóc Déu perquè
estimo. Tot és aquí dins, en la foscor, re
a fora. Puc il·luminar qualsevol animal.
El ventre em fa soroll. Sentint els sucs del meu
cos sé que estic en gràcia. Hauria d’engolir
els diners dia i nit, si volgués construir
la meva vida i encara, no n’hi hauria
prou. Estic fet per resplendir. Els diners
són la mort. Me’n vaig al terrat.
Per veure el paisatge fins a la Dolores
Hidalgo. És càlid i suau com la Toscana,
però no és la Toscana. Ens hi estem amb la Metka,
mirant. El sol es pon i encara ens hi estem,
mirant. Ella té les mans com un šakti. Jo tinc
el morro d’un animal egipci. L’amor ho és
tot. La cistella de Moisès no s’ha
estavellat mai contra les roques. Uns cavallets petits
s’acosten per un paisatge pla. El vent bufa des de
la Sierra. Jo entro a la boca de la gent amb el cap
endavant i els mato i els pareixo,
mato i pareixo perquè escric.

Traducció de Simona Škrabec

Pedres

katalanisch | Gemma Gorga

Si la veu pogués sortir a les fotografies
com hi surt l’ombra o la tendresa –tot i ser
realitats més vulnerables–, sentiria
un cop més el meu pare explicant-me que, abans
de collir una pedra, cal fer-la rodolar
amb el peu o amb una branca per espantar
els escorpins que s’hi amaguen com punxes seques.
Mai no vaig preocupar-me’n. Perquè tenir sis
anys era senzill, senzill com morir-se. En tots
dos casos, no hi havia més secret que l’aire:
respirar-lo o no respirar-lo, com si l’ànima
fos plena de diminuts alvèols que s’obren
i es tanquen. El primer escorpí que vaig veure
va ser al llibre de ciències naturals,
atrapat per sempre entre les pinces severes
del temps. De vegades, però, els llibres no expliquen
tota la veritat, com si no la sabessin
o l’haguessin oblidat camí de la impremta.
Aràcnid que té el cos dividit en abdomen
i cefalotòrax
. Res no hi deia del sol
ardent a la llengua, de la por, de l’espiga
travessada al coll. Jo no sabia llavors
que les paraules són immensos icebergs
que oculten sota les aigües glaçades molt
més del que mostren. Com la paraula escorpí.
I ara, mentre el telèfon sona insistentment
–un crit agut de matinada–, mentre em llevo,
encenc el llum, acosto la mà al seu cos blanc
de plàstic que brilla com una pedra al sol,
mentre el despenjo, i dic ?, i algú em diu que ets mort,
jo només penso en els escorpins, en allò
que volies dir-me quan repeties fes
rodar les pedres, sisplau, fes rodar les pedres
.

© Gemma Gorga
aus: El desordre de les mans
Lleida: Pagès, 2003
Audio production: Institut Ramon Llull

Kamni

slowenisch

Če bi na fotografijah lahko slišali glasove,
kot vidimo sence ali nežnosti – čeprav sta to
veliko bolj krhki obliki resničnosti – bi lahko
zaslišala svojega očeta, kako me opozarja, da je
treba kamen, preden ga dvigneš,  zakotaliti
z nogo ali z vejo, da preženeš
škorpijone, ki se skrivajo spodaj kot posušeno trnje.
Zaradi tega si tedaj nisem delala skrbi. Zato ker je čisto
preprosto biti star šest let, tako preprosto kot umreti. V obeh
primerih ni potrebno drugega kot dihati zrak:
dihati ali ne dihati, kot bi bila duša
polna drobnih alveol, ki se odpirajo
in zapirajo. Prvega škorpijona sem videla
v učbeniku spoznavanja narave,
za vedno ujetega v krute klešče
časa. A včasih knjige ne povejo
vse resnice, kot bi je ne poznale
ali bi jo pozabile na poti proti tiskarni.
Členonožci imajo telo razdeljeno na trebuh
in glavoprsje. A ničesar ni pisalo o žarečem
soncu na jeziku, o strahu, o žitnem klasu,
ki mu je predrl grlo. Tedaj nisem vedela,
da so besede ogromne ledene gore,
ki pod hladno gladino vode skrivajo veliko
več, kot je vidno na površini. Kot beseda škorpijon.
In zdaj, ko telefon vztrajno zvoni
– oster krik ob zori –, ko vstanem,
prižgem luč, približam roko belemu telesu
iz plastike, ki se sveti v soncu kot kamen,
ko dvignem slušalko in rečem prosim? in mi rečejo, da si mrtev,
tedaj mislim samo na škorpijone, na tisto,
kar si mi hotel dopovedati, ko si mi prigovarjal,
zakotali kamen, prosim, zakotali kamen.

Translated by Simona Škrabec

MRTVI FANTJE

slowenisch | Tomaž Šalamun

mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer v stepah hušknejo ptice in se razpolovi dan
kjer so kocke glav jadrnice za šepetanje in se vozovi desk odbijajo od skal
kjer so jutra bleščeča kot oči slovanov
kjer se na severu kloftajo bobri da odmeva kot vabilo k smrti
kjer kažejo otroci podplute oči in z besom skačejo po butarah
kjer z odtrganimi rokami plašijo sosedom bike
kjer čakajo mraz v vrsti
kjer smrdi kruh po kisu, ženske po zvereh
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer se čekani zabliskajo in zašumijo pravljice
kjer je največja umetnost pribiti sužnja v loku skoka
kjer koruzo zažigajo na ogromnih ploskvah da jo zavoha bog
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer so posebne cerkve ptic da se privajajo bremenu duše
kjer prebivalci pri vsakem obroku hrane tleskajo z naramnicami in pod mizo teptajo
                                                                                        svete tekste
kjer so konji črni od saj
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer so keglji orodje velikanov ki si trejo mastne dlani ob hlodih
kjer bi šalamuna pozdravili s krikom
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer so vsi vratarji rumenokožci da porabijo manj časa za zapiranje oči
kjer prodajalce mesa dotolčejo z loparji in jih ne pokopljejo
kjer teče donava v kino iz kina v morje
kjer je vojaška trobenta znak za pomlad
kjer delajo duše visoke loke in šepetajo v zboru zveri
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer je branje utrjeno z gramozom da se sliši če se udari obenj
kjer so drevesa na navoj, drevoredi na sklepe
kjer otrokom že prvi dan po rojstvu zarežejo kožo kot plutovcem
kjer točijo alkohol starkam
kjer si mladina grebe po ustih kot bager po dnu reke
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer so matere ponosne in rujejo iz sinov vlakna
kjer so lokomotive polite z losovo krvjo
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer luč zgnije in poči
kjer so ministri oblečeni v granit
kjer so čarovniki začarali da so živali padle v košare šakali stoje na očeh vider
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer s križi označujejo strani neba
kjer je žito hrapavo in lica zabuhla od požarov
kjer imajo črede usnjene oči
kjer so vsi slapi iz testa, vežejo jih s črnimi trakovi mladih bitij
kjer genijem razbijejo nartne kosti s kavlji za transportiranje lesa
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer je fotografiranje omejeno na rastline ki potem rasejo naprej in razženejo papir
kjer se na podstrešjih sušijo slive in kapljajo v stare pesmi
kjer matere vojakov pakete s hrano navijajo na kolo
kjer so čaplje stesane kot atletske postave argonavtov
mrtvi fantje! mrtvi fantje!
kjer pridejo mornarji na obisk
kjer v vilah razgečejo konji, dišijo popotniki
kjer so kahlice po kopalnicah prelepljene z risbami irisovih semen
kjer ljudožrce hranijo s skodlami
kjer so trte zavite v sive pajčolane da se naredi mrena na očeh ljubosumnih

© Tomaž Šalamun
aus: Bela Itaka
Ljubljana : DZS, 1972
Audio production: Študentska založba

Joves morts

katalanisch

joves morts! joves morts!
allà, a les estepes, els ocells es dissipen i el dia es parteix per la meitat
allà els caps fets daus són vaixells de vela per murmuris i els carros
                 de taulons xoquen contra les roques
allà els matins brillen com els ulls eslaus
allà, al nord, les bufetades dels castors ressonen com la invitació a la mort
allà els nens tenen els ulls morats i trepitgen amb ràbia els feixos de llenya
allà els mancs de braços arrencats foragiten els bous dels veïns
allà el fred s’espera fent cua
allà el pa fa pudor de vinagre i les dones de bèstia
joves morts! joves morts!
allà els ullals treuen foc i remoregen els contes per als infants
allà l’art més preuat és clavar amb un salt d’arc un esclau
allà cremen enormes extensions de moresc perquè l’olor arribi a Déu
joves morts! joves morts!
allà hi ha esglésies per als ocells perquè s’acostumin al pes de l’ànima
allà els habitants després de cada àpat fan petar els elàstics i d’amagat,
                 sota la taula, trepitgen els textos sagrats
allà els cavalls són negres de sutge
joves morts! joves morts!
allà les bitlles són les eines dels gegants que s’eixuguen les mans greixoses
                 contra els troncs tallats
allà šalamun és rebut amb un crit
joves morts! joves morts!
allà tots els porters són de pell groga per no necessitar gaire temps per tancar els ulls
allà els venedors de carn són abatuts amb raquetes i deixats sense sepultura
allà el danubi desemboca en un cinema i el cinema desemboca al mar
allà el so del clarí dóna el senyal per la primavera
allà les ànimes volen fent arcs altíssims i les bèsties murmuren com un conjunt
joves morts! joves morts!
allà les lectures són envoltades de grava comprimida perquè se senti si hi topes
allà els arbres tenen rosca i les fileres d’arbres, articulacions
allà als nens només néixer els fan la incisió com a les alzines sureres
allà serveixen l’alcohol a les velles
allà el jovent es burxen dins la boca com si draguessin el fons d’un riu
joves morts! joves morts!
allà les mares són orgulloses i arrenquen filots dels seus fills
allà les locomotores estan cobertes de sang d’ant
joves morts! joves morts!
allà la llum es podreix i rebenta
allà els ministres porten vestits de granit
allà els bruixots fan caure els animals dins cistells, els xacals tapen els ulls a les llúdrigues
joves morts! joves morts!
allà els punts cardinals estan marcats amb una creu
allà el blat és aspre i les galtes inflades pels incendis
allà els ramats tenen els ulls de cuir
allà totes les cascades són de massa de farina, lligades amb cintes negres de cossos joves
allà als genis els trenquen els metatarsos amb ganxos per transportar fusta
joves morts! joves morts!
allà les fotografies són reservades exclusivament per les plantes que
                 creixen i creixen fins fer petar el paper
allà, a les golfes, s’assequen les prunes i cauen gota a gota als vells poemes
allà les mares dels soldats lliguen els paquets amb menjar a la bicicleta
allà les grues tenen els mateixos cossos atlètics que els argonautes
joves morts! joves morts!
allà els mariners reten visita
allà, en les vil·les, renillen els cavalls i els viatjants fan bona olor
allà, als banys, els orinals són revestits amb paper pintat amb llavors de lliri
allà els caníbals se’ls alimenta amb tegells
allà les vinyes s’emboliquen amb vels grisos perquè els ulls gelosos tinguin cataractes

Traducció de Simona Škrabec

LAK

slowenisch | Tomaž Šalamun

Usoda me vali. Včasih kot jajce. Včasih me
s šapami lomasti po bregu. Kričim. Upiram se.
Ves svoj sok zastavim. Ne smem tega delati.
Usoda me lahko utrne, to sem že začutil. Če

nam usoda ne piha na dušo, zmrznemo v hipu.
Preživljal sem dneve v strašni grozi, da sonce
ne bo več vzšlo. Da je to moj poslednji dan.
Čutil sem, kako mi svetloba polzi iz rok, in če

ne bi imel v žepu dovolj quarterjev in bi Metkin
glas ne bil dovolj mil in prijazen in konkreten
in stvaren, bi mi duša ušla iz telesa, kot mi

enkrat bo. S smrtjo je treba biti prijazen. Vse
je skupaj v vlažnem cmoku. Domovanje je, od koder
smo. Živi smo samo za hip. Dokler se lak suši.

© Tomaž Šalamun
aus: Ambra
Ljubljana : Mihelač, 1995
Audio production: Študentska založba

Vernís

katalanisch

El destí em fa rodolar. Com un ou, a vegades. A vegades,
m’empeny pendent avall amb les urpes. Crido. Em resisteixo.
Tots els meus sucs, els poso en joc. No ho he de fer.
El destí em pot apagar com una espelma, ho sé. Si

el destí no ens infla l'ànima, ens congelem a l’instant.
He passat dies d'una angoixa terrible pensant que el sol
ja no sortiria. Que era el darrer dia per mi.
Vaig sentir com la llum se m'esmunyia de les mans i si

no hagués tingut a la butxaca prou quartos i la veu de la
Metka no fos prou suau i amable i concreta
i real, l'ànima se m'hauria escapat, talment com

un dia ho farà. Cal ser amable amb la mort. Tot plegat
és una bola humida. És el cau d'on venim. Som
vius per un instant. Mentre s’asseca el vernís.

Traducció de Simona Škrabec

JON

slowenisch | Tomaž Šalamun

kako zahaja sonce?
kot sneg
kakšne barve je morje?
široko
jon si slan?
slan sem
jon si zastava?
zastava sem
vse kresnice počivajo

kakšni so kamni?
zeleni
kako se igrajo kužki?
kot mak
jon si riba?
riba sem
jon si morski ježek?
morski ježek sem
poslušaj kako šumi

jon je če teče srna skozi gozd
jon je če gledam goro kako diha
jon so vse hiše
slišiš kakšna mavrica?
kakšna je rosa?
spiš?

© Tomaž Šalamun
aus: Romanje za Maruško
Ljubljana : Cankarjeva založba, 1971
Audio production: Študentska založba

Jon

katalanisch

com es pon el sol?
com la neu
de quin color és el mar?
ample
jon, ets salat?
sóc salat
jon, ets la bandera?
sóc la bandera
totes les cuques de llum descansen

com són les pedres?
verdes
com juguen els cadells?
com els badabadocs
jon, ets el peix?
sóc el peix
jon ets l’eriçó?
sóc l’eriçó
escolta les ones

jon és si un cabirol travessa el bosc corrents
jon és si observo com respira la muntanya
jon són totes les cases
sents el so de l'arc de Sant Martí?
el so de la rosada?
dorms?

Traducció de Simona Škrabec

JELEN

slowenisch | Tomaž Šalamun

Najstrašnejša skala, bela bela želja.
Voda, ki izviraš iz krvi.
Naj se mi oži oblika, naj mi zdrobi telo,
da bo vse v enem: žlindra, okostja, prgišče.

Piješ me, kot bi mi izdiral barvo duše.
Lokaš me, mušico v drobnem čolnu.
Razmazano glavo imam, čutim, kako so se
gore naredile, kako so se rodile zvezde.

Spodmaknil si mi svoje teme, tam stojim.
Poglej, v zraku. V tebi, ki si zdaj zlit in
moj. Zlate strehe se ukrivljajo pod nama,

pagodini listi. V ogromnih svilenih bonbonih
sem, nežen in trdoživ. Meglo ti potiskam v
sapo, sapo v božjo glavo v mojem vrtu, jelen.

© Tomaž Šalamun
aus: Živa rana, živi sok
Maribor : Založba Obzorja, 1990
Audio production: Študentska založba

Cérvol

katalanisch

La roca més temible, el desig blanc, blanc.
L'aigua que brolla de la sang.
Que la forma se m’empetiteixi, que el cos s’esclafi,
perquè tot sigui u: escòria, esquelets, tancats al puny.

Em beus com si descrostessis el color de l'ànima.
Em beus a galet, una mosqueta dins el fràgil vaixell.
Tinc el cap badat, sento com s'han format
les muntanyes, com han nascut les estrelles.

M'has tret el suport de la teva fosca, m’hi estic allí.
Veus, dins l'aire, dins teu, ara estàs fos i ets
meu. Les teulades daurades es corben sota nostre,

talment fulles de pagoda. En els enormes caramels verds
sóc jo, tot tendre i resistent. Et fico la boira al teu
alè, l’alè al cap diví dins el meu jardí, cérvol.

Traducció de Simona Škrabec

BRATI: LJUBITI

slowenisch | Tomaž Šalamun

Ko te prebiram, plavam. Kot medo s šapami me
potiskaš v blaženost. Ležiš na meni, ki si me
razdejal. Na smrt sem te vzljubil, prvi med
rojenimi. V enem samem hipu sem postal tvoj kres.

Varen sem, kot nisem bil nikoli. Si dokončni
občutek zadoščenja: vedeti od kod je hrepenenje.
V tebi sem kot v mehkem grobu. Režeš in prežarjaš
vse plasti. Čas se vname in izgine, himne slišim,

ko te gledam. Strog si in zahteven, stvaren. In ne
morem govoriti. Vem, da hrepenim po tebi, trdo sivo
jeklo. Za en tvoj dotik dam vse. Glej, pozno sonce

buta ob stene dvorišča v Urbinu. Umrl sem zate.
Čutim te in te rabim. Mučiš. Ruješ me in izžigaš,
vedno. In v prostore, ki si jih uničil, teče raj.

© Tomaž Šalamun
aus: Mera časa
Ljubljana : Cankarjeva založba,
Audio production: Študentska založba

Llegir: estimar

katalanisch

En llegir-te nedo. Com un osset amb les seves grapes
m’empenys cap a la glòria. Estirat estàs damunt meu, tu
que m’has devastat. T’estimo fins a la mort, a tu, que ets el
primer entre els nascuts. En un no res sóc la teva foguera.

El recer és més segur que cap abans. Ets l’acompliment
definitiu : esbrinar d’on ha vingut l’anhel. Dins teu,
estic com en una tomba tova. La teva llum travessa tots
els estrats. En veure’t, el temps pren foc i desapareix,

escolto els cants dels himnes. Ets sever i exigent, tan real. No
puc parlar. Sé que t’anhelo, acer dur i gris. Per una sola
carícia teva ho donaria tot. Heus, el sol declina estavellant-se

contra el mur d’un pati d’Urbino. He mort per tu.
Et sé i et necessito. Tortures. M’arrenques d’arrel, em calcines,
sempre. Als espais, que tu has destrossat, s’hi cola el paradís.

Traducció de Simona Škrabec

Baptisme

katalanisch | Gemma Gorga

Cada vespre torno a llegir totes les cartes
que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les
—¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?—.
Existeixen molts passats dins el passat, moltes
memòries que es ramifiquen com petits
capil·lars del temps. També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.
Mortes abans de néixer, no per això deixen
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
paraules. Només els va faltar l’aigua freda
del baptisme i algú que sabés creure en elles.

© Gemma Gorga
aus: El desordre de les mans
Lleida: Pagès, 2003
Audio production: Institut Ramon Llull

Krst

slowenisch

Vsak večer ponovno preberem pisma,
ki mi jih nikoli nisi napisal in ki jih hranim v prozornih
predalih, zato da jih tatovi ne bodo mogli najti.
Kako naj le opazijo v zraku zrak, svetlobo v svetlobi?
V preteklosti obstaja mnogo preteklosti, mnogo
spominov, ki se cepijo kot drobne
kapilare časa. Sompin na vse tisto,
česar nisva doživela, videla, si rekla,
na vse tisto, kar se je prijelo srca nežno
kot trepalnica, ki se prilepi na kožo in potem pade.
Že res, da so mrtve, ŝe preden so se rodile, a to ne pomeni,
da duše niso duše. In da besede niso
besede. Samo hladna voda krsta
jim je manjkala in to, da bi kdo verjel vanje.

Translated by Simona Škrabec

ANDRAŽ

slowenisch | Tomaž Šalamun

Moj brat stopi gol, lep kot deviški vrelec
v dvorano in ubije jagnje iz ljubezni:
jemo in premišljujemo sliko.
Sani zarjavijo čez poletje, nebo se zniža

in postane vlažno, zemlja rodi jagode.
Vojaki stojijo lačni
med narcisami rumenimi kot noč,
jasna, jasna straža;

roloji so spuščeni in zaklenjeni,
markacija pelje v gore, v Trnovski gozd,
o, Čaven, zrak nabit z angeli,

krediti armade, kruh, kruh,
o, Sibila, razlita, strnjena barva,
nepremično, nespremenljivo hrepenenje.

© Tomaž Šalamun
aus: Amerika
Maribor : Založba Obzorja, 1972
Audio production: Študentska založba

Andraž

katalanisch

El meu germà entra nu, bell com una deu verge,
al saló i mata l’anell per amor:
mengem i reflexionem sobre el quadre.
El trineu, durant l’estiu, es rovella, el cel es fa més baix

i esdevé humit, la terra dóna maduixes.
Els soldats esperen famolencs
entre narcisos grocs com la nit,
la guàrdia serena, serena;

les persianes abaixades, tancades amb clau,
el camí marcat s’enfila amunt, cap al bosc de Trnovo,
o bé cap al cim de Čaven, l’aire carregat d’àngels,

els crèdits de l’armada, pa, pa,
oh, Sibil·la, la pintura s’ha escampat, ha pres,
sempre el mateix anhel immòbil.

Traducció de Simona Škrabec