Maxim Amelin (Максим Амелин)

Un fotògraf vell amb un trípode d’alumini
passeja per la platja buscant en va algú
que vulgui una foto amb el Bàltic a la llunyania
o amb les dunes de fons; però —com fet a posta—

no troba ningú, ningú no vol res.
Milers d’estiuejants van equipats
amb kodaks i polaroids. No sent despit
sinó una pena de profunditat insondable.

Descalç, callat, passant de llarg d’un munt de gent,
per la sorra amb un peu i per l’onada amb l’altre,
ple d’una tristesa que també la sento jo,
sense deixar petja, camina.

Dels fills adoptius d’Apol·lo el lluminós,
tu, l’últim d’arribar, ets el més estimat!
Deixa el trípode, fotografia el cel,
el mar i el sol, que brilla des de les altures. 

Der alte Fotograf mit seinem Dreifuß aus Dural
schlendert am Strand, sucht vergeblich Menschen,
die eine Aufnahme wünschen vor den Weiten des
Belts vielleicht, oder den Sanddünen – doch ist’s wie verhext –

keiner da: niemand, der etwas braucht, –
Tausende Urlauber sind schon versorgt
mit Kodaks, mit Polaroids – ist kein Kummer,
der tief geht, auch wenn er's bedauert.

Barfuß, schweigsam, dem Menschengewühl ausweichend,
ein Bein im Sand und eines im Wasser,
voll Wehmut, wie auch ich sie empfinde,
geht er, hinterlässt keine Spuren.

Von all den Söhnen, die der goldene Phoibos annahm,
bist du der letzte – bist der liebste!
wirf hin deinen Dreifuß, fotografiere den Himmel,
das Meer und die Sonne, die funkelt in der Höhe.

An old photographer wanders, aluminum
tripod in tow, raking the beach vainly for one
who’d wish herself pictured against a horizon
of belted pines or crags of sand, but—as if to spite him—

no one’s to be found; nobody needs anything—
not the countless tourists, each equipped
with Polaroids and Kodaks—and it’s no staggering
aggravation, though regret, nonetheless, seeps

in. Shoeless, taciturn, he passes the trash-heaps
of people, dividing his feet between sand and surf.
He’s filled with sorrow, which is my sorrow,
leaving no tracks as he goes forth.

Of all gilded Apollo’s adopted sons
surely you’re the last and most beloved! 
Abandon that tripod and photograph heaven—
the sea, the sun, radiating from its altitude!

Un viejo fotógrafo, trípode en mano
Vaga por la playa, buscando en vano
A quien quiera una foto con el Vaelt al fondo,
O las dunas; mas como a propósito,

No encuentra a nadie: nadie necesita nada.
Los miles de vacacionistas llevan sus cámaras
Kodaks o polaroides: no es enfado inmenso,
Sino pesar profundo lo que está sintiendo.

Descalzo, callado, esquiva el montón de personas
Un pie por la arena, otro por las olas,
Sumido en la tristeza que también me embarga
Sin dejar ninguna huella, el fotógrafo anda.

De los hijos adoptivos del dorado Febo
Eres el último y el más amado
Deja tu trípode, retrata el cielo,
El mar y el sol, que arriba está brillando.

스테인레스 삼각대를 옆에 낀 노년의 사진작가
아무런 성과도 없이 해변을 거닌다.
발틱 해를 배경으로, 모래산을 배경으로
누가 내 피사체가 되어 줄 것인가.
 
하지만 없다. 그 누구도 내게 뭔가를 해줘야 할 이유가 없다.
수천의 휴양객들이 
수없는 코닥과 폴라로이드를 가지고 있지 않은가.
불쾌하진 않지만 유감 백배.
 
맨발로 침묵하며 인산인해를 지난다.
한 발은 바다에, 한 발은 모래사장에 걸치고
걷는다. 발자국을 남기지 않은 채
내가 그리워하는 그리움을 안은 채.
 
금발을 한 아폴론의 후예 중
그가 사랑한 최후의 인간은 바로 당신!
삼각대를 버려라! 
하늘과 바다와 빛나는 태양을 찍으라!

Fotogrāfs vecs, pie rokas trijkāja metālu,
klejodams aizbrien pa pludmales smiltīm,
meklē kādu, kurš vēlētos fonā tālu
uzņemt sevi uz Beltas smilšakmens klintīm.

Neviena, ne kādam ko vajag: par spīti —
atpūtnieki tūkstošos un simtos,
visiem diemžēl kodaki, polaroīdi, —
skumji, bet neizmērot viņu dziļumus tālos.

Bass, klusi šķērso cilveku izgāztuves,
viena kāja uz smilts, otra caur viļņiem,
sirdsgrūtuma pilns, ar ko sasirdzis es,
viņa pēdas dzēš vējš no jūrmalas ciļņiem.

No zeltītā Fēba padēliem šaisaulē
vismīļākais tu — kaut pēdējais esi,
trijkāji pamet, uzņem jūru un sauli
gaismā no augšas dzeltenu padebesi.

老摄影师抗着铝制的三脚架
为了寻觅徒劳地徘徊在沙滩上，
有谁愿意以远方为背景照相
或者海湾，或者砂山，但——实在让人沮丧——

没有人：没有人需要，——
众多的度假者都全副武装，
柯达和宝丽来不计其数——这并非懊丧，
可是难以置信，内心的遗憾——幽长。

他默默地从人群中走过，
赤脚经过沙滩，踏过海浪，
他迈步向前，没留下任何痕迹，
内心充满惆怅，那也是我的惆怅。

在金色的福珀斯的养子里
最小的——最受宠的就是你！
扔掉你的三脚架，去拍摄天空，
海洋和那苍穹中耀眼的太阳。