Núria Martínez-Vernis
[Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible...]
[Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible...]
Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible
entre marges de caixetes blanques
i nines nues al racó de l’aigua.
Sembla descriure els espectacles d’ametlles
i és que a casa l’altre,
s’entossudeix a encabir-hi una il·lusió totalitària.
Lliure, excel·lent i descomunal
les postres fastuoses,
caramel·litzacions prop la comissura,
dels racons de l’aigua, per tot,
transitar-vos sense el permís del sí
en un cul de sac que redibuixa la mitologia de sempre:
el cos a tocar de la dea, llar de foc
i una empremta de vell sobre els cossos amples.
A les cavernes dels pobles,
als pallers perfilats per desestructurar les ànsies,
la ciutat que fa putrefacte
i fàctics quan la inanició.
Voldria la malcriada saviesa de viure amor des d’una alçada
possible,
un tractoret observador
i una ametlla per brindis d’arribada.
La benvinguda als llimbs,
una fiabilitat estranya,
l’exuberància d’asteques, inques i gautxos
des del paisatge sec d’aquesta finestra elefantiàsica.
No pensar si l’or és culpa
o és delícia.