Blai Bonet
Autoretrat
Autoretrat
El suny dels meus trenta anys fou un noi de finestra
a Santanyí, carrer de Palma, 74.
El meu pare era euguer, i cada nit em duia
una aspra llebre oberta, amb el ventre ple de mata.
Em criaren amarg, com la pols de sivina,
de cap agrest i alt, com el cap d’una cabra.
No em marcaren amb cuiro les marcades costelles,
però prest m’engrunaren l’os del front amb paraules.
Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d’una casa
i els genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l’olorosa gramàtica.
Quan un gall escometé l’aurora de la vida
a dins la meva veu tràgica i emmatada,
un vagó de tercera em portà a un asil negre,
on em dissimularen darrere una sotana.
L’octubre era fondo damunt uns plàtans pàl·lids
com les orelles grogues dels llatinistes d’aigua.
M’acompanyaren Crist, la meva mare, el sac
de roba i un vicari d’alpaca perfumada.
En el curs acadèmic, com les meravelleres
invasores i verdes, els set dons m’inundaven;
i els confessors d’estiu, d’ull llimat i nas àvid,
ensumaven la meva jove lloba cansada.
La terra lleonarda, d’aiguamolls i de guilles,
que fou la meva cuita adolescència pàl·lida
no pogué suportar el sol de foc de la vida,
i la sang fou en mi una camèlia tràgica.
Deu anys vaig esser un home estès i emblanquinat.
Cada dia la meva existència cridava;
i deu anys de dormir sobre el cor fondo feren
del cos instrumental la meva ànima humana.
Sota la meva pell transparent Crist podria,
com un ca mort, la seva presència llampegada.
Jo pujava al terrat i mirava la torre
de l’església, la verda campana. Recordava.
Sempre em crema el Déu àvid, que corona d’espines
la pell de les idees, l’àvid Déu que s’enclava
els punys a una fusta, el clos Déu que te dóna
l’altra galta no ofesa, però jamai la cara.
Em mancaran el pa de la nit i del dia,
les sabates, el foc, el número de la casa,
però el mal i Déu mai, ni la gana profunda
de ser bo com la mar i el cordam de les barques.
La roda que em moldrà l’os dels genolls i els colzes
i m’enverina el vas potable de la paraula
és la pluja implacable del natural amor
i el lleó esquerp que dóna ser català d’Espanya.
He estimat com un segle d’homes imperiosos.
Cada cop de sang meva ha tingut una cara
de nom propi, un manat de cartes, un retrat
i el mar viu de no dir-ho perquè ja no importava.
La fidelitat, dreta com un esquelet, forja
la meva joventut amb la llengua que em mana,
però me tallaria els colzes quan contemplo
que mai no em sentiran tots els homes d’Espanya.
Em trauria la noble alegria ibèrica,
dels secret moll dels ossos, dels tres lleons de l’ànima,
perquè esclatés la pau damunt aquesta terra
infantadora mai, però sempre prenyada.
Accepto l’ampla Espanya d’en Josep Pla, Azorín,
amb la seva pau franca de casa emblanquinada;
i l’Espanya nervuda de d’Otero, Goytisolo,
d’en Josep Espinàs, de n’Espriu i en Sagarra.
Ara, davant les cinc d’aquest matí d’agost,
de l’acer del Montnegre i de Breda enllumada,
accepto el meu escàndol de dolor masculí,
perquè el sol surt enfront d’aquesta fulla blanca.
