Sabine Schiffner

és la carta que mai no arribarà
són els camps de rostolls que
envolten el poble
és l’amiga que plora
penjada al telèfon
són els roures negres a prop
del canal
és el castell a prop del poble que tothom tem
tothom veu
l’amiga que canta en el parc del castell
amb els cabells solts i enlairats
i sempre de nou la calma que
ve del poble
és algú al darrere de totes les finestres
de totes les portes
són els camps de rostolls que
seran segats ben aviat
l’amiga que toca amb les mans fredes
valsos al piano
és que nosaltres estem massa avergonyits per a
ballar
diu ella
són rares les oportunitats
quan vas sentir-te lliure i
pensaves que eres estimada
és la carta l’amiga que
va morir

it’s the letter that should
never have come
it’s the fields of stubble
round the village
it’s the friend crying
into the telephone
it’s the black oaks
by the ditch
it’s the castle that
all see and fear
and the friend singing
in the castle’s park
with wind-blown hair
and always again
the quietness that comes
from the village
it’s behind all the windows
and the doors
like someone waiting
it’s in the fields of stubble
waiting to be harvested
the friend playing
waltzes on the piano
with clammy hands
it’s having been too shy
to dance she says
it’s those rare times
of feeling free dreaming
someone desires you
it’s the letter it’s the friend
dead

štai laiškas kuris neturėjo ateiti
štai ražienų laukai juosiantys
kaimą
štai draugė kuri verkė
į telefoną
štai juodi ąžuolai augantys
prie griovio
štai kaimo dvaras,  kurio visi bijo
visi mato
draugę dainuojančią dvaro parke
palaidais plevėsuojančiais plaukais
ir tylą laiks nuo laiko sklindančią
iš kaimo
už visų langų visų
durų kažkas stovi 
štai ražienos laukuos 
nuimtas derlius
draugė kuri grojo valsus pianinu 
drėgnom rankom
buvom pernelyg drovios
kad pašoktume
sako ji
štai tos retos akimirkos
kai jauteisi laisva ir 
galvojai, kad patinki
štai laiškas draugė 
mirė