Anna Aguilar-Amat
الكاتالوينية
Gollop’s
Gollop was our grandmother’s butcher.
Saying his name out loud, you swallowed
a lump of gristle whole. Even the thought
of going to Gollop’s made us gulp,
made my little green-eyed sister’s eyes
grow rounder, greener. Swags of rabbits
dangled at the door in furry curtains;
their eyes milky, blood congealed
around their mouths like blackcurrant-jelly.
You’d to run a gauntlet of paws.
Inside, that smell of blood and sawdust
still in my nostrils. Noises. The thump
as a cleaver fell; flinchings, aftershocks
as sinews parted, bone splintered.
The wet rasp of a saw. My eyes
were level with the chopping bench.
Its yellow wood dipped in the middle
like the bed I shared with Rosy.
Sometimes a trapdoor in the floor
was folded back. Through clouds of frost
our eyes made out wooden steps, then
huge shapes shawled in ice— the cold-store.
Into which the butcher fell,
once, bloody apron and all.
When my grandparents went to see
Don Juan, and told us how it ended
—Like Mr Gollop! I whispered.
Mr Gollop only broke his leg, but
Crash! Bang! Wallop!
Went Mr Gollop!
we chanted from our sagging bed,
giggles celebrating his downfall,
cancelling his nasty shop.
As the Co-op did a few years later
when it opened on the High Street.
Giving him the chop.
من: unpublished
الإنتاج المسموع: Literaturwerkstatt Berlin, 2014
Can Gollop
Gollop era el carnisser de la meva àvia.
Si deies el seu nom en veu alta, engolies
un manyoc de cartílag sencer. Fins i tot el pensament
d'anar a can Gollop ens feia empassar-nos la saliva,
feia els ulls verds de la meva germaneta
més grossos, més verds. El botí de conills
penjats a la porta en cortina de pells;
els seus ulls lletosos, sang coagulada
al voltant de la seva boca com gelatina de grosella negra.
Havies d'esquivar el desafiament de les urpes.
Dins, aquella olor de sang i de serradures
que encara sento als narius. Sorolls. El cop sord
en caure la tallanta; acovardiments, calfreds
a mesura que es partia el cartílag, s'estellava l'os.
L'humit raspar de la serra. Els meus ulls
eren anivellats amb el mostrador de trinxar.
La seva fusta groguenca fent pendent cap al mig
com el llit que compartia amb Rosy.
De vegades una trapa que hi havia al terra
s'obria. Al través del baf de gel
els nostres ulls entreveien graons de fusta, llavors
formes enormes amb xals glaçats – la cambra frigorífica.
Dins la qual el carnisser va caure
una vegada, el davantal ensangonat i tota la resta.
Quan els meus àvis van anar a veure
Don Juan, i ens van explicar el final
– Com el senyor Gollop! vaig mussitar.
El senyor Gollop només es va trencar la cama, però
Plis! Plaf! Plop!
Va fer el senyor Gollop!
cantàvem des del nostre llit tou,
rialletes que celebraven la seva caiguda,
que clausuraven la seva fastigosa botiga.
Tal com va fer la Cooperativa uns quants anys després
quan va obrir al carrer Major.
Li van donar el cop de gràcia.
and published in Europa és una dona (Universitat Autònoma de Barcelona 2007)