Una bruixa revellida,
Seca com un escardot,
Ja no sap moure l’escombra;
Prova de volar i no pot.

Veu ocells i papallones
que voleien entre flors...
ella, en lloc de tenir ales,
només té la pell i l’os.
Pensa, amb ràbia, que de jove
dominava el bosc i el prat
i per maldat o caprici
tot ho deixava embruixat.
Ara ja ni gosa riure;
la veurien sense dents
i ja no la temerien
ni fugirien corrents;
-potser i tot l’empaitarien!-

S’amagarà en la foscor,
lluny d’ocells i papallones.
Ara és ella, qui té por!