Quan ja saps
que cada rostre és un marbre
musical, que la nit
no és la por de la llum, que l’ull obert
de la finestra no mira
enlloc i que no té
pes el pes,

¿què hi fas, encara,
a escola
aprenent de lletra; dures, gruixudes
guixades de carbó
amb sang a les parets?