Màrius Sampere

الكاتالوينية

Carlos Guzmán, Marta Noguer

الأسبانية

Ofici

Jo voldria escriure
els versos més amables i planers,
com ho saben fer els poetes nets de culpa,
evitant l’excessiu, la dissonància,
sense caure en el parany del mot pervers,
amb la minsa mesura de no comprometre
ànima ni nom. Com ells voldria escriure.

(Amb els dits prims i polits
sostenen la ploma de l’au infal·lible,
i no esgarrapen sinó que acaronen
la pell blanca del full; l’estremiment
de plaer serà el poema
que el món esperava.)

Com ells voldria escriure, amb aquella fina
punta de tebior. Passaríem per alt
els detalls de l’asfíxia, l’amor dels carnissers,
el greix de les majúscules, la instintiva
certesa de l’home: moriré.
Només celebraríem
una certa bellesa, una certa penombra.

I després, desar el cor
al calaix de les eines ben greixades,
i esperar, com els justos –que vingui–,
la immortalitat.

© Màrius Sampere
من: Demiúrgia
Columna, 1996
الإنتاج المسموع: Institut Ramon Llull

Oficio

Yo querría escribir
los versos más amables y llanos
como saben hacerlo los poetas limpios de culpa,
evitando lo excesivo, la disonancia,
sin caer en la trampa de la palabra perversa,
con la débil medida de no comprometer
alma ni nombre. Como ellos querría escribir.

(Con los dedos delgados y finos
sostienen la pluma del ave infalible,
y no arañan sino que acarician
la piel blanca de la hoja; el estremecimiento
de placer será el poema
que el mundo esperaba.)

Como ellos querría escribir, con aquella fina
punta de tibieza. Pasaríamos por alto
los detalles de la asfixia, el amor de los carniceros,
la grasa de las mayúsculas, la instintiva
certeza del hombre: moriré.
Sólo celebraríamos una cierta belleza, una cierta penumbra.
Y después, guardar el corazón
en la caja de herramientas bien engrasadas,
y esperar,
como los justos –a que venga–
la inmortalidad.

Traducciòn de Marta Noguer y Carlos Guzmán