Solstici

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort 
Tenen fred i se'n duen la tarda dins els ulls 
Se'n duen instants liles com la mar de Menorca 
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música 
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces 
Embriagues d'aromes de roser imperial 
Des d'un vaixell corsari pensaria els seus besos 
Pensaria un rivet de notes d'oboè 
A més de laberints les paraules són cérvoles 
Beuen aigua dins l'últim batec de la tardor 
Esdevenen deesses amb flors a la cintura 
Volen créixer com taques de rovell i desfici 
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent 
Passen contrabandistes pels sorrals de l'absència 
Som l'amo de la seva tristesa i d'un vell gos 
Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa