Neix l’escriptura

Molts de camins eren cursos d’aigua. L’home escrutava els equinoccis,
escrutava laberints, i, a llocs sagrats, salvava la memòria dels morts.
Tot era rar i bell: la violència dels abismes, les ombres escarlates, la
flaire de morduix del pleniluni, el bleixar de dos cossos, que ocultava la
selva. Tot era rar i bell. Del seu poder anímic sobre el sílex, sobre els
secrets de les pedres calcàries, l’home en va fer les eines, cavernes, les
adipositats i els ritmes de les venus; en va fer un costum com de tenir
dues mans. Després, aixecà sales hipòstiles, interpretà els auguris, va
establir calendaris. L’home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va
sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. Invocà el vent, la
claror súbita, malva-rosa d’un àngel, traçà el primer gargot.