Restes

Ho escolto en l’abraçada.
Potser encara no ho sap. Hi ha els ulls, però,
hi ha els ulls, tan vora els meus que se m’escapen,
i l’altra mà, la del consentiment,
que juga sorda, lluny, desemparada.
És com si m’ho digués, mentre ens besem,
com si amb els llavis m’avancés la brama
dels cent petits sorolls del comiat:
la porta, el cop, les passes per la grava,
l'udol trencat del gos, germans tots dos
abandonats com quan l’estiu s’acaba.
Se’n va, se n’anirà. M’endinso a cegues
en el mal temps del cos que n’ha quedat.