Meditació última

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema 
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda, 
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall 
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc. 
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent 
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc en sabia, 
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema. 
És difícil salvar les fronteres del pur exercici 
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts. 
Innombrables vegades he vist el castell que domina 
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà 
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis, 
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades 
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d'hivern. 
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid 
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits. 
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema 
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.