SEMBLANÇA, II

                                                     ¡Y de pronto la tarde
                                                     se acordó de sí misma
                                                     y me quitó su amparo!
                                                                  
                                                                     PEDRO SALINAS

Que la tarda em retorni l’emparança
en  aquest lloc, que és ple d’altres instants.
Que hi pugui barrejar tanta tendresa
nova i alhora vella com la tarda
después de creure que ella m’evitava.
Veuria novament que tot és fácil,
perquè el real s’avé amb les meus afanys,
i l’amic que ara truca per telèfon,
i l’espera de veure aquells ulls blaus
dominar el gran vestíbul del teatre,
i les remors familiars del vespre
(el licor on el glaç es va fonent)
i l’escalfor dels palmells, que no hi fora,
si no hi hagués la suma dels contactes,
i la veu dels qui aprenen coses noves
rere parets que amb mi viuen i moren.
Voluntat de conquista, intensitat
que té en compte maneres desiguals
de fondre’s amb les coses, d’estimar-les,
si les tardes no ens prenen l’emparança.