Poesia és una mena de mecànica...

A la meva dona

Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes.
T.S. Eliot, East Coker

Poesia és una mena de mecànica
de mots, de drings, de sons,
barreig del silenci
i a la vegada
una dansa de mites portant pites,
mots i mites donant-se la mà
com en un sagrament molt convenient.

Peus que s’alcen, peus que es baixen,
en un combat a mort contra el renou,
com a pilotes
en fred o en calent
que han de rebotre exactament
no com el cap de ball voldria
sinó com la música, més exacta, vol.

Original i gens, sense voler posar-se cap ploma al capell,
damunt el fang o damunt tot de pols,
damunt la cendra d’ossets innombrables
encara amb esma per a cruixir fort,
amb bon temps o amb mal temps,
en temps cruel o en temps fidel.

Com per a matrimoniar amb encert
cal, tanmateix, una mica de pau,
de lleure d’au, d’encert de daus,
un poc de sal i un raig d’art,
per a ballar-la bé, aquesta dansa,
comptant els passos i amidant el gest,
un i una, la femella i el mascle,
reproductors en consorci, xorcs per separat. 

La resta és conxorxa.
El riure, si és plural
ni el mar ni el freu no el faran seu.