Enc que siguem porucs

A Salvador Espriu

Enc que siguem porucs i poca cosa 
per tal com ens sabem molt susceptibles 
i estranyament som incapaços 
de corregir-nos com caldria, 

no ens ha de fer por 
arribar al silenci, 
gens de por 
restar en silenci, 
decents com una pedra o un animal. 

Salvatge i alhora empresonada, la paraula 
és molt més perillosa. 
Com una noia encisadora 
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil. 

No hem de pretendre dictar la veritat, 
donar lliçons, llegir la bonanova, 
les estadístiques recitar, ben informats, 
o, com qui ha triomfat per endavant, 
dictaminar la terapèutica, punt per punt. 

De la trona davallem per sempre més. 
Del faristol facem estelles. 
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors. 
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans. 

No, no ens ha de fer por 
entrar en el silenci. 
El seu casal té més estances 
que la nostra parla escabellada.